Vidreres. Història

Dibuix d'una urna cinerària d'enterrament (1100-950 aC)

Dibuix d'una urna cinerària d'enterrament (E28), decorada amb la tècnica de la incisió de traç múltiple (1) - (Ampliar)

Les tasques agrícoles segons una miniatura medieval. Viquipèdia - (Ampliar)

Cabdill visigot del segle V. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

Altar procedent del castell de Sant Iscle a Vidreres. 1924. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Ceràmica localitzada durant la intervenció al castell de Sant Iscle del 2009. Generalitat de Catalunya - (Ampliar)

Punta de llança de ferro. Excavació de 2019. Joan Llinàs - Generalitat de Catalunya - (Ampliar)

El rei Ferran II. El 8 de novembre del 1485, els síndics remences signaven el compromís d'acceptar el seu arbitratge en el seu conflicte amb els senyors feudals. Viquipèdia - (Ampliar)

Fuseller de l'exèrcit de Catalunya 1714. "Exercicio practico y especulativo de el fusilero, y granadero" del coronel Juan Francisco Ferrer, 1714. Viquipèdia

Fuseller de les 'Escuadras de Paisanos Armados' (1719-1720). Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

Edicte de Francisco González de Bassecourt, capità general de Catalunya, que difon el Real Acuerdo de 22 de novembre de 1784, segons el qual es permet als veïns de Vidreres i el veïnat de Caulès anar a inscriure les escriptures notarials a l'Ofici d'Hipoteques d'Hostalric. Fons Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Ermita de Santa Susanna de Caulés. Viquipèdia - (Ampliar)

Alzina surera (Quercus suber). La indústria surotapera va ser important a Vidreres. Viquipèdia - (Ampliar)

Savoia-Marchetti SM-79. Tres aparells com aquest, de l'Aviazione Legionaria delle Baleari bombardejaren el camp de Vidreres, el 3 d'abril de 1938. Viquipèdia, Kaboldy. - (Ampliar)

Mecànic d'aviació (1938-1939). Dibuix de Francesc Riart. - (Ampliar)

Retrat del guàrdia civil Ricardo Rey i la seva esposa Ramona Quintana amb un home i un nen no identificats. 1929. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Festa del Ranxo de Vidreres. 1992. Anna Carreras Vidal. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Festa del Ranxo de Vidreres. 2017 - (Ampliar)

Vidreres

El nom del poble. Topònim d'origen incert, sembla que deriva del nom Vitraris, que significa “treballar el vidre” o “forn de vidre”, però tampoc es coneix el perquè d'aquest nom; només es coneix l'existència d'un forn de vidre als boscos de Vidreres, que se sol datar al segle X. Vitraris segurament té un origen més llunyà, tot i que la primera referència documental a aquest topònim és del 14 d'octubre del 1001 (2).
Durant els segles XII–XIII apareix documentat com Vidreres. Al segle XVIII, amb el domini del castellà i fins el restabliment del nom el setembre de 1981, va ser anomenat Vidreras.

Vista de la població de Vidreres. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Vidreres prehistòric. Els primers vestigis de població humana al municipi ha estat material lític, del Paleolític inferior i mitjà(400.000-35.000 aC), al veïnat de les Bòries i a prop de la urbanització de la Goba. La troballa prehistòrica més important es produí el 1999, amb la descoberta de la necròpolis del Pi de la Lliura, a la zona de Caulès, un cementiri d'urnes amb restes de humanes incinerades. El jaciment és datat a final l'Edat del Bronze (850-550 aC).
Cap al segle VII aC, moment de la consolidació a les terres catalanes la cultura ibera, tot apunta a que a Vidreres estaria a la frontera entre els indigets, que habitaven a l'Empordà, part de la Selva i potser el Gironès, i els Ausetans, que poblaven la zona de Vic.

De Roma a Carlemany. El 218 aC, data del desembarcament de l'exèrcit romà de Gneu Corneli Escipió a Emporion, va marcar l'inici del declivi de la cultura ibèrica i el principi d'un procés de romanització; la presència romana va durar més de 600 anys.
L'any 785 els carolingis ocuparen Girona, després de poc més de set dècades des de la invasió musulmana d'Hispània, i van organitzar el territori en comtats. L'actual municipi de Vidreres formà part del vescomtat de Girona, i posteriorment anomenat de Cabrera.
La primera referència documental segura de la zona de Vidreres està datat el 14 d'octubre de l'any 1001, document esmentat a la nota 2. Segons un altre document del 1066, en aquesta data ja existia la parròquia de Vidreres. El primer document que parla de Caulès és del 919, però es refereix al poblat de Caulès Vell situat actualment al terme de Caldes de Malavella, amb restes que van del segles IX al XIV. Aquest Caulès Vell es troba a 2 Km de distància de Caules de Vidreres.

Pergamí datat el 14 d'octubre de 1001. Primera referència documental al terme de Vidreres - (Ampliar)

Els senyors de Cabrera. El senyor feudal de Vidreres va ser el vescomte de Cabrera, títol que el 1565 passà a la Casa dels Enríquez per matrimoni, i el 1572 va ser venut als Montcada. El 1756, per casament, a la família dels Fernández de Córdoba que actualment encara l'ostenten. Amb l'abolició del règim feudal a les Corts de Càdis, mitjançant el Decret d’abolició de les senyories i les càrregues feudals (6 d’agost de 1811), el títol nobiliari és avui honorífic.
El vescomte posseïa a Vidreres el castell de Sant Iscle (3), esmentat per primer cop el 1194. En el feudalisme la societat era piramidal i existien relacions de vassallatge, una societat bàsicament agrària on els grans propietaris de la terra eren la corona, la noblesa i l'església. En el cas de Vidreres els grans propietaris eren el vescomte de Cabrera, que disposava de més de la meitat de la terra; el senyor de la Bruguera; els monestirs d'Amer, Breda i Valldemaria, etc.
Al mitjans del segle XIV la població de Vidreres va disminuir a causa de la pesta Negra, que es va escampar per Europa (1347-1351). En el 1362 a 1370 Vidreres tenia 621 habitants i el 1497 només 351 (78 focs). Això va suposar que a Vidreres es van abandonar més de 50 masos.

Article principal: El castell de Sant Iscle

Il·lustració de la Pesta Negra en una Bíblia de 1411. Viquipèdia - (Ampliar)

Les guerres remences. Els senyors van augmentar les pressions sobre els pagesos de remença que quedaven per evitar que disminuïsin els seus ingressos, pagesos sotmesos a la servitud de la gleva de no poder abandonar el mas i les terres que treballaven, sense haver-se redimit per part del seu senyor. Vidreres, en el segle XV, era una de les 23 poblacions del principat amb més de 40 focs o cases remences. Tota aquesta tensió esclatà en el segle XV amb les dues guerres Remences i, durant la segona guerra (1484-1486), els remences van ocupar el castell de Sant Iscle, que va ser tornat un cop acabada la guerra. El conflicte acabà amb la sentència arbitral de Guadalupe el 21 d'abril de 1486, dictada pel rei Ferran II d'Aragó. En les negociacions va participar el veí de Vilobí d'Onyar, Pere Antoni, síndic dels remences.
Amb aquesta sentència es va abolir el caràcter obligatori dels mals usos. La sentència va imposar dures sancions econòmiques al conjunt dels remences i els pagesos que, per pagar-les vananomenar uns síndics, entre ells el vidrerenc Pere Flor.
A Vidreres la crisi demogràfica va fer que la parròquia de Caulès quedés gairebé deshabitada i el 1448 va ser unida a la de Vidreres, quan només restava un habitant. En el segle XVI la població s'estancà i el 1553 hi havia uns 347 habitants. Urbanísticament Vidreres continua creixent al voltant de l'església i per camins de bast, la vila es comunicava amb altres poblacions com Sils, Caldes de malavella, Sant Feliu de Guíxols, Lloret de Mar i Blanes. En el veïnat de les cases Noves es construí la capella dels Dolors.

Butlla de Climent VIII a Benet Sampsó, canonge de Vic, sobre el benefici de Sant Miquel de Vidreres. 1596. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Les guerres dels segles XVII i XVIII. Els anys centrals del segle XVII són ocupats per la Guerra dels Segadors. Durant la guerra els francesos van ocupar Girona. El Virrei de Catalunya, Joan Josep d'Àustria, de camí cap a Girona, va passar amb el seu exèrcit per Vidreres, i es va hostatjar els dies 16 i 17 de setembre a la Torre d'en Llobet.
En el segle XVIII s'inicià la Guerra de Successió, durant la qual es van formar les anomenades Escuadres de Catalunya, escamots per perseguir les últimes resistències austriacistes i els bandolers. Un cop acabada la guerra aquestes partides es van dissoldre, però el 1719 es van tornar a reorganitzar; en total foren 51 esquadres, entre elles la de Vidreres amb 30 homes i 30 armes. El 1720 només en quedaven 27, entre elles la de Vidreres.
Malgrat la derrota política a Catalunya el XVIII va ser un segle de creixement per a Vidreres, tant econòmic com demogràfic. El municipi va doblar la seva població que passà de 252 habitants el 1718 a 546 el 1787. L'augment de població es va produir tant el camp com a la vila i així es van obrir nous carres: el carrer Nou i el carrer Sense Sortida. Això, acompanyat per la bonança econòmica, ajudaren a l'edificació del nou temple parroquial entre el 1790 i el 1800.
A finals del segle XVIII Vidreres encara era una població dedicada majoritàriament a l'agricultura però començaven a guanyar importància als artesans entre els quals hi havia els ferrers, sastres, teixidors de lli, etc.

Procura atorgada per Guerau de Torrent, de Santa Maria de Vidreres, a favor de Guillem Castany, de la mateixa parròquia, per tal que el representi en la causa moguda en contra seu per Pere Barner, clergue de Cassà. 1335. Fons Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El segle XIX. Durant la Guerra del Francès, el 1808 van passar les forces franceses que es dirigien a Barcelona, el 1809 van passar les tropes italianes aliades dels francesos al setge de Girona i el 1810 ho van fer les tropes espanyoles. Més tard, durant la tercera guerra carlina (1872-1875) la vila va ser assetjada diverses vegades pels carlistes.
Al segle XIX van començar a sorgir els partits polítics i els sindicats; es va viure sota els règims polítics de la monarquia i república amb més o menys llibertat. Tots els canvis anteriors van provocar modificacions a les institucions de Vidreres: l'antiga Batllia de Vidreres va ser abolida i va sorgir l'Ajuntament de Vidreres.
Malgrat les guerres i el canvis governamentals el poble va créixer en tots els sentits: econòmic, demogràfic, en serveis, en infraestructures, etc. El 1850 tenia 743 habitants i el 1887, 2.231, és a dir que en 40 anys la població es triplicà. A partir de 1850 viu més gent a la vila que a pagès, i s'obriren nous carrers: Jaume Ferrer, Pau Casals, Orient, Santa Maria, de l'Estrella, Ponent, Migdia i Catalunya. I a finals de segle es construïren dos edificis emblemàtics: el Casino i l'Ajuntament. Tot aquest creixement va ser degut, en part, a l'aparició de la indústria surotapera: els primers fabricants apareixen cap al 1840; entre el 1892 i el 1900 és l'època de major esplendor amb 25 fabricants; i a principis del segle XX el sector entrà en una crisi de la qual no es recuperaria. Actualment només hi ha un fabricant.
El 1900 Vidreres tenia 2.123 habitants i la població anà disminuint fins a només 1.710 habitants el 1937. La disminució va ser deguda en part a la desaparició de la indústria surotapera, i la població continuà dedicant-se majoritàriament a l'agricultura.

Bitllets emesos en virtut d'acord de l'Ajuntament de Vidreres de data 29 de març de 1937. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

La Guerra Civil: el camp d'aviació i el búnquer de Can Vall-Llosera. Vidreres va ser un poble republicà fins al 2 de febrer de 1939 quan les tropes nacionals van entrar i es va implantar el franquisme fins a l'any 1975. Durant la Guerra Civil, el 1937, es va construir un camp d'aviació al Pla i es començà a utilitzar el 1938. També es va construir un búnquer a can Vall-llosera i trinxeres al Bosc d'en Puig. Actualment encara es conserva el búnquer, dins la masia, on es va instal·lar el quarter de comandament. És de formigó amb dues entrades i la major part és subterrània. A l'entrar al refugi es baixa una rampa que porta a l'estança principal amb una capacitat per cent persones situada quatre metres sota terra (Jaume Prat).

Bombardeig sobre l'aeròdrom de Vidreres. 14 d'abril de 1938. Ufficio storico de l'Aeronautica Militare de Roma - (Ampliar)

El projecte de construcció del camp d'aviació era dirigit per un aparellador que alhora n'estava construint un altre a Celrà. Hi treballaven tres-centes persones i el seu sou era de deu pessetes diàries. La superfície total del camp era de 801.000 m2 i les dimensions de la pista eren de 1.500 m de llargada per 300 m d'amplada.
En total es van construir quatre refugis per al personal i el material, mentre que els oficials i els sotsoficials residien a Can Xiberta. Al Bosc d'en Puig s'hi van construir uns forats quadriculats d'entre vuit i deu metres de costat i uns vuitanta centímetres de fondària on es guardaven bombes i bidons de benzina.

Un Katiuska Tupolev SB-2 del camp d'aviació. Viquipèdia - (Ampliar)

El març de 1938 arribaren al camp d'aviació els primers nou avions, que l'endemà al matí ja s'enlairaren. Al cap de poc van arribar altres dotze avions més i el 3 d'abril de 1938 va tenir lloc el primer bombardeig, que va ser documentat fotogràficament per l'Aviazione Legionaria dell Baleari, junt amb els posteriors. Les esquadrilles d’avions bombarders republicans eren formades per Tupolev SB-2 Katiuska i Polikarpov R-Z Natatxa. Al cap de deu dies es va produir un altre bombardeig també fora del camp d'aviació i van morir dues persones. L'endemà es va bombardejar a Vidreres i a altres camps republicans alhora, atac que es va dur a terme al matí, mentre els avions republicans eren al camp preparats per enlairar-se; aquest cop, però, les bombes van anar a parar dins els límits del camp, i un dels avions va quedar completament destrossat. L'últim bombardeig es va produir el mateix dia al migdia i les bombes van caure dins el camp. Van morir un tinent i dos pilots republicans i un civil. No es van produir més bombardeigs ni el camp serví de base de més avions, ja que sembla que no estava massa ben situat. Posteriorment dels bombardeigs es va instal·lar una bateria antiaèria a la Casa Nova d'en Llobet que es va utilitzar fins a l'entrada de les tropes nacionals. No varen abatre mai cap avió enemic, però possiblement va evitar altres bombardeigs. Per enganyar a l'enemic, van instal·lar a prop de la Casa Nova d'en Llobet quatre avions falsos de fusta en un lloc visible.

Un Polikarpov R-Z Natatxa del camp d'aviació. Viquipèdia - (Ampliar)

El 1938 es van construir els dos refugis antiaeris al mig del poble, un a les places i l'altre al camp de l'Artau. El refugi de les places es va començar perforant la plaça de l'Església i la plaça Lluís Companys en direcció del carrer Pompeu Fabra creant un túnel per tal d'ajuntar les dos places subterràniament, però mai es va arribar a aconseguir. Aquest refugi no va ser mai utilitzat, ja que hi va entrar aigua i no s'hi podia treballar.
El segon refugi va ser construït al carrer Catalunya, al carrer Pau Casals i al camp de l'Artau, situat darrere la Casa de la Vila. Aquest tenia dues entrades: una al carrer Catalunya i l'altra al carrer Pau Casals. A diferència de l'altre, si que va ser utilitzat; a l'entrada del carrer Catalunya on hi havia una escala i llum elèctrica. Era utilitzat pels mestres i alumnes de l'escola que es trobava al cantó quan sonava l'alarma aèria. Tot això es va produir entre l'octubre i novembre del 1938. Aquests dos refugis tenien una capacitat de 250 persones, però també hi havia altres refugis a les cases dels veïns, per tal de poder resguardar-se quan sonés l'alarma aèria.

Bombardeig sobre l'aeròdrom de Vidreres. 14 d'abril de 1938. Ufficio storico de l'Aeronautica Militare de Roma - (Ampliar)

El franquisme i els refugiats. El 2 de febrer de 1939 les tropes nacionals van entrar a Vidreres. L'alcalde que presidia l'Ajuntament en aquell moment, Amadeu Bach, de 68 anys, s'havia passat mitja vida lluitant per la República i en entrar les tropes nacionals va ser tancat al Seminari de Girona. Com ell, van ser empresonades mínimament dotze persones més.
Durant els tres primers mesos de guerra a Catalunya van arribar 200.000 refugiats procedents de Madrid. D'aquests, segons un informe de l'Ajuntament, a Vidreres en van arribar 82. Entre ells destacava un grup de nois i noies madrilenys, i també n'hi havia setze d'Andalusia i 24 d'Extremadura. L'any 1938, la xifra de refugiats va pujar a 210, amb persones procedents de Bilbao, Santander, Pontevedra, entre d'altres. Els refugiats tenien entre un i setanta-tres anys, i entre ells quaranta estudiants. Alguns d'aquests refugiats eren acollits a casa de vidrerencs com per exemple a can Aulet.

De la postguerra a avui. L'any 1952 es va instal·lar a Vidreres la indústria lletera RAM que va ser un motor econòmic pel poble. Aquesta indústria va arribar a donar feina a 300 treballadors, molts dels quals eren immigrants d'Andalusia i Extremadura. Als anys 60 es produí un important creixement que va anar acompanyat amb la realització de noves infraestructures. La dècada dels 70 varen ser anys de construcció d'urbanitzacions per cases de segona residència, bàsicament per a la gent de la zona de Barcelona. Tota aquesta activitat va fer augmentar la població que passà de 1.845 habitants el 1960 a 2.677 el 1970.
El 1979 se celebren eleccions democràtiques municipals. En aquests anys el municipi s'ha dotat de nous equipaments: zona poliesportiva, biblioteca, centre d'assistència primària, col·legi públic Salvador Espriu, llar de jubilats, cementiri, pavelló, reforma del casino la Unió i de Can Xiberta (escola d'adults), institut IES Vidreres i centre cívic. Els últims anys del segle XX han estat de creixement i actualment (2022) la població és de 8.167 habitants.

Evolució demogràfica de Vidreres. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 78 focs; 1515, 64 focs; 1553, 77 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. - (Ampliar)

Notes
(1) Publicat a "Pi de la Lliura (Vidreres): primers avenços sobre la necròpolis d'incineració del Bronze Final (1100-950 aC)", Enriqueta Pons i Alba Solés. Quaderns de la Selva, 14, 2002, primera part. - (Tornar al text)

(2) Segons aquest document, els comtes de Barcelona, Girona i Osona, Ramon Borrell i Ermessenda de Carcassona, van perdre una propietat anomenada Palol, situada al comtat de Besalú, i que pertanyia al vescomte de Girona Sonifred I. El comte va haver d'indemnitzar al vescomte donant-li la propietat de Lloret, que formava part de Maçanet de la Selva. Vidreres també formava part de Maçanet. El document esmenta que Lloret afronta al nord amb el Vilar Daniel, el Camp Cominal i el terme de Caldes–Caulès. Aquest Vilar Daniel correspon a la zona de l'actual mas Valldaniel.
Traducció del document:
En nom del Senyor, jo Ramon comte i marquès i la meva muller la comtessa Ermessenda, som dadors a tu vescomte Sonifred.
És certament evident que m’havies fet préstec del teu alou, que tenies al comtat de Besalú, al lloc que en diuen Palou (a saber cases amb les corraletes, horts, terres i vinyes, arbres fruiters i no fruiters, molins i molinars, aigües amb les entrades i eixides d’aquestes, garrigues, conreus i erms, en tot plegat) i jo vaig entregar l’esmentat alou al comte Bernat en penyora per vint-i-cinc unces d’or fi, a utilitat del teu fill Ramon; i el mateix alou ha caigut en poder del dit comte Bernat de ple acord amb nosaltres. I en motiu d’això, et cedim aquell altre alou que tenim al comtat de Girona al terme de Maçanet al lloc que en diuen Lloret, a saber cases amb corraletes i horts, arbres fruiters i infructuosos, terres, vinyes, boscos, conreus i erms, en la seva completa integritat, tal com hom pugui dir i entendre. Aquest alou ens pervingué dels nostres pares o per qualsevol altre títol, i frontereja a la banda d’Orient amb la parada de Sesmond o en la vinya que fou de Sadurní, a Migjorn amb les aigües de la mar o terme de Blanes o en el castell que en diuen del Forcadell; a Ponent amb el Montgrès i cim del Montbarbat i a Tramontana aquest alou arriba fins el Vilar de Daniel, al camp Cominal i el terme de, o bé vint-i-cinc unces d’or fi dins dels dos anys següents comptadors des del proper vinent dia primer de novembre o festivitat de Tots-Sants, a tu mateix o bé als fills que has tingut amb la teva muller Auruca, tu ens faràs retornar el present alou amb aquesta escriptura i tot seguit disposaràs d’aquell altre tal com havies fet abans. Però, si nosaltres, incomplint el que deixem establert, no t’ho restituíssim, o si tu mories dins d’aquests dos anys, sense haver-se entregat el repetit alou ni les vint-i-cinc unces d’or fi, tindràs llicència per a fer el que vulguis del nostre alou de Lloret i tenir-ne el ple domini, en nom de Déu.
I si nosaltres, els cedents, o bé qualsevol altra persona es volgués oposar a aquesta escriptura de cessió o esmena per tal de desfer-la, no li valdrà la seva pretensió, vindrà obligat a indemnitzar en el doble valor de l’alou i les seves millores i, sobre això, aquesta escriptura de cessió i esmena restarà ferma per sempre.
S’ha fet aquesta escriptura de cessió el dos dels idus d’octubre (14 d’octubre) de l’any sisè del regnat del rei Robert (1001).
Senyal del comte Ramon, senyal de la comtessa Ermessenda, que hem feta aquesta dació i pregat que els testimonis la firmin.
Senyal d’Adalbert. Senyal Oriol. Senyal Gigó.
Senyal Gilmond. Senyal Amat. Senyal Sonifred senyal.
Senyal Dídac. Senyal Esperandeu. Senyal Ramon.
Odeguer senyal.
Miró prevere que he escrit aquesta escriptura de dació i la subscribeixo el dia i l’any (posats) més amunt.
Document cedit el 21 de març del 2003 per l'Ajuntament d'Arenys de Mar al de Lloret de Mar.
(Traducció de Josep Maria Pons i Guri) - (Tornar al text)

(3) Aquest castell va ser concedit pel rei Alfons el Cast al vescomte Ponç III de Cabrera. Al segle XIII va ser subinfeudat als templers. L’església del castell apareix esmentada el 1263, quan el vescomte de Cabrera Guerau VI ordenà que el cos de Sant Iscle fos portat al monestir de Breda. Hi degueren quedar algunes relíquies, ja que al principi del segle XX encara anota Botet i Sisó que la diada del sant la capella era visitada en processó pels veïns de Vidreres. A l’esmentada capella es venerava Sant Iscle, l'advocació del qual era compartida des del segle XIII amb la de Santa Victòria, germana de sant Iscle. Durant la guerra contra Joan II, el capità Bernat dels Balbs hi va defensar la plaça de Vidreres a favor de la Generalitat. - (Tornar al text)

Bibliografia
"La necròpolis d’incineració del Pi de la Lliura (Vidreres) ara fa 3000 anys", Enriqueta Pons, Alba Solés i altres. Ajuntament de Vidreres i Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, 2008.
"El jaciment del Pi de la Lliura (Vidreres-la Selva). Una necròpolis d’incineració del Bronze Final III (1120-910 aC)", Enriqueta Pons, Alba Solés. Centre d’Estudis Selvatans, Santa coloma de Farners, 2004.
"Les propietats dels vescomtes de Cabrera a Vidreres", Josep Formiga Bosch. Quaderns de la Selva 12, 2000.
"Demografia històrica de Vidreres", Narcís Gascons i Clarió, Xavier Madrenys i Brunet.
"Història militar de la Guerra Civil a la comarca de la Selva", Pablo de la Fuente.
"Els bombardeigs sobre Vidreres", Ramon Arnabat. Quaderns de la Selva, 22, 2010.

La Festa del Ranxo------Article sobre la tradició popular, que se celebra a l'època de Carnestoltes.
www.vidreres.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Vidreres.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Escut de Vidreres.

Situació del municipi de Vidreres dins la comarca de la Selva

Urnes funeràries localitzades a la necròpolis del Pi de la Lliura. Font E. Pons, A. Solés, op. cit. - (Ampliar)

El rei Alfons I el Cast, qui va concedir el castell de Sant Iscle al vescomte Ponç III de Cabrera el 1194. Viquipèdia

Escut de Bernat IV de Cabrera

Murs del castell de Sant Iscle. 1918. Valenti Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

19 d'abril 1200. Guerau de Soler i Bernarda venen a Pere de Nimes una feixa de terra situada a Vidreres, al lloc dit Rosars. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Restes de la torre del castell de Sant Iscle de Vidreres. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Ceràmica localitzada durant la intervenció del 2009. Generalitat de Catalunya - (Ampliar)

Tisores de ferro. Excavació de 2019. Joan Llinàs - Generalitat de Catalunya - (Ampliar)

Joan Josep d'Àustria, administrador reial i Virrei de Catalunya (1652-1656). Viquipèdia - (Ampliar)

Magraner de l'exèrcit de Catalunya. "Exercicio practico y especulativo de el fusilero, y granadero" del coronel Juan Francisco Ferrer, 1714. Viquipèdia

Església de Santa Maria de Vidreres. Viquipèdia - (Ampliar)

Pilot republicà (1938-1939). Dibuix de Francesc Riart. - (Ampliar)

Segells municipals de Vidreres. Publicat a "Geografia General de Catalunya", Joaquim Botet i Sisó (1908-1918).

Boscos de Vidreres. Viquipèdia - (Ampliar)

Festa del Ranxo de Vidreres. 2017 - (Ampliar)

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

Creat: 20/07/2023