Comarca de la Selva. Sils

Rellotge del campanar de l'església de Santa Maria de Sils. S'hi llegeix el lema "Viu y pensa en la mort" - (Ampliar)

L'església de Santa Maria de Sils des del camí de l'Estany" - (Ampliar)

Pergamí. 1347, agosto 30. Sentència arbitral. Francesc de Terrades i Alfons Xifré, àrbitres de la querella entre els marmessors de Guillem Busquets i Pere Fresolf, clergue de la catedral de Girona i titular del benefici instituït pel difunt a l'església de Sta. Eulàlia de Vallcanera, dicten sentència arbitral en favor d'una donació feta pel difunt. Arnau de Mont-rodon, bisbe de Girona (1335-48) subscriu i confirma.
Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

L'església de Santa Eulàlia de Vallcanera. Segle XVIII - (Ampliar)

Martinet blanc (Egretta garzetta), habitual a l'Estany de Sils" - (Ampliar)

Església de Santa Maria de Sils" -
(Ampliar)

Imatge de la Marededéu a la portalada de l'església de Santa Maria de Sils - (Ampliar)

Arbreda de Vallcanera - (Ampliar)

L'estació i les vies. - (Ampliar)

Façana de Can Tià, 1925. Antoni Gallardo i Garriga. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Primavera a Vallcanera - (Ampliar)

Detall d'una porta del poble. - (Ampliar)

Vista al capvespre. - (Ampliar)

Monument a l'entrada de Sils.
(Ampliar)

Plaça de les Escoles Velles.
(Ampliar)

Primavera a Vallcanera. - (Ampliar)

Tórtora (Streptopelia turtur), habitual als estanys de Sils. - (Ampliar)

Antiga escola de Vallcanera, a Sils, 1986. Joan Castro. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Els estanys de Sils, a l'hivern
(Ampliar)

Paisatge de Vallcanera - (Ampliar)

Sils

El municipi. El terme de Sils, a més del poble cap del municipi, comprèn el poble de Vallcanera, que inclou alhora el veïnat de Serramagra, i els veïnats de les Mallorquines, Massabè, la Granota i la Barceloneta. Les principals explotacions agrícoles del terme són els cereals, el blat de moro, els farratges i hortalisses. Hi predomina el bestiar boví i porcí, i les granges avícoles i agropecuaries. El sector industrial és diversificat, i des dels anys vuitanta s‘ha imposat clarament a l’agricultura.
L’actual terme de Sils és el resultat de la unió de dues entitats territorials i administratives de caire exclusivament local que havien estat separades fins a finals del segle XIX.

Església de Santa Maria de Sils - (Ampliar)

Abans dels grans canvis esdevinguts a partir de la segona meitat del segle XX, un d’aquests territoris, Sils, comprenia les terres situades entre l’Estany homònim i el camí reial, amb el centre històric en el nucli de població agrupat al voltant de l’església de Santa Maria. L’indret més poblat era el nucli de Mallorquines, que transcorre en paral·lel a l’antic camí reial. Més enllà de Mallorquines, l’altre territori, Vallcanera, presentava un poblament absolutament dispers, centrat per l’església de Santa Eulàlia.
La població disseminada va ser la característica de tots dos territoris ja des dels seus orígens medievals. La població es concentrava tan sols en dos punts: al voltant de l’església de Santa Maria de Sils, a tocar de l’Estany, i a la zona fronterera de l’Hostal de Mallorquines, a banda i banda del camí reial, on les cases es repartien entre Sils, Vallcanera i Riudarenes. A manca d’altres centres de població, la multitud de cases de pagès es reparten entre diversos veïnats, la identitat dels quals es remunta a etapes històriques reculades, però que no gaudiren d’uns límits precisos fins fa ben poques dècades.

Posta de sol a Sils - (Ampliar)

Actualment, els tres veïnats de Sils (la Granota, la Barceloneta i Massabè) s’articulen a partir del poble: així, can Puig pertany a la Granota, Can Lino i Cal Tríbac, a la Barceloneta i Can Balliu del Sot a Massabè, per posar exemples de cases ben properes al nucli urbà. Això proporciona una imatge que pot distorsionar l’evolució històrica del territori de Sils, entre altres causes, per la reduïda entitat del nucli de Sils fins entrada la segona meitat del segle XIX i a la presència de l’Estany que pràcticament migpartia el territori de la parròquia.
La Granota, Massabè i la Barceloneta tindrien uns orígens històrics independents de la seva situació respecte al nucli urbà, i s’hi trobaven vinculats tan sols en termes administratius i religiosos.

1 d'agost de 1344. Testament. Guillem Riera, de Sils, sentint-se malalt, atorga Testament. Nomena marmessors i disposa sepultura al cementiri de Santa Maria de Sils. Fa deixes piadoses i familiars, i institueix hereu universal el seu fill Guillem. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

El poble de Sils. Tradicionalment s’ha considerat com a tal l’aglomeració central del territori, que ha evolucionat des del llogarret inicial del voltant de l’església de Santa Maria, els orígens del qual tindrien a veure amb la protecció que oferia la seva cellera (1) fins als límits actuals de la zona urbana. Per tan no té les característiques territorials de veïnat, i, en conseqüència, la seva extensió no va més enllà d’on arriben les cases aglomerades i els carrers.
La disposició urbanística d’aquest nucli primitiu, al cim d’un turonet enfrontat a l’Estany, podria haver tingut el seu origen en una cellera. L’existència de l’església, doncs, podria haver contribuït a la construccióó de les cases que s’arreceren al seu voltant, i si tracem un espai de trenta passes, uns 24 metres, al voltant de l’edifici parroquial, veiem que Can Poll, Ca l’Alzinelles-Can Genari i Can Llunès, a més de l’antic cementiri i una petita part de la rectoria, hi queden inclosos.

Bous llaurant un camp del mas Alzinellas de Sils. 1915-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Per tant, les cases de Sils no es troben disseminades, sinó que s’aglomeren al voltant de l’església des d'èpoques reculades. En total, i descomptant l’església i la rectoria, actualment es conserven d’aquest nucli primitiu una mitja dotzena d'habitatges unifamiliars i originalment destinades a l’explotació agrícola, cases de pagès tant des del punt de vista funcional com tipològic. Quan les sagreres havien perdut ja les seves funcions, es pot comprovar com Can Llunès i Ca l’Alzinelles-Can Genari conserven encara l’estructura orientada seguint fidelment el traçat dels límits de la línia de protecció.
A partir de la dessecació definitiva de l’Estany i de la construcció de la via fèrria, en el segon terç del segle XIX, el territori de Sils començà a adquirir una nova fesomia, caracteritzada pel notable creixement del poble i l’estructuració dels tres veïnats al seu voltant. En aquest moment ja es pot afirmar que l’entitat territorial centrada a Sils queda plenament unificada.

Vista de les vies de tren. Al fons s'observa la façana i el campanar de l'església de Sils. 1930-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El poble creix principalment a partir del barri de l’estació. La primera casa és Cal Pinxo, inicialment una edificació de poca entitat on hi havia una ferreria i un hostal on s’allotjaven els primers treballadors del tren, que començà a funcionar a principis de març de 1862. Poc temps després es construeixen Can Cuca/Can Pau, Cal Ferrer i Cal Lleter, embrió de l’actual nucli urbà, i la fonda de Can Costa. També es comença a edificar a la zona de Can Guillem, al costat de l’antic camí de Caldes, actualment carrer de l’Església i, més amunt, carrer de Sant Jordi. El nucli primitiu de Sils, empresonat entre les terres de l’Estany i la via del tren, resta pràcticament inalterat.
A partir d'aquest moment, el poble ja no seria una simple aglomeració d’unes poques cases de pagès, sinó que esdevindria un centre de serveis, amb fondes i comerços, íntimament relacionat amb l'activitat de l’estació ferroviària i ben aviat complementat amb el trasllat, des de Mallorquines, dels serveis públics municipals, com l’escola o el mateix ajuntament.
El creixement continuat del poble de Sils es mantindria gairebé ininterromput al llarg del segle XX, i va envair territoris dels tres veïnats que l’envolten, més de Massabè i la Barceloneta que no de la Granota.

Camallarga (Himantopus himantopus) i ànec collverd (Anas platyrhynchos) mascle a l'Estany de Sils - (Ampliar)

El veïnat de la Granota. Comprèn tota la part sud-oest del terme municipal. S’estén des de la via del tren, que li serveix de frontera amb els veïnats de Massabè i la Barceloneta, fins a la ratlla dels termes de Caldes, Vidreres i Maçanet.
El constitueixen dos sectors clarament diferenciats. El primer, a llevant, inclou les terres més elevades properes als termes de Caldes i Vidreres, és travessat per la N-II, i és on s’ubica gairebé la totalitat de la població del veïnat. El segon sector, a ponent, des de la via fèrria i el terme de Maçanet i travessat transversalment per l’autopista A-7, és, de fet, la major part de la zona depressionària ocupada antigament per l’estany i ara per plantacions d’arbres de ribera i per zones humides d’aiguamolls.

Estació de ferrocarril de Sils. En primer terme s'observen carruatges i automòbils aparcats. 1930-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Fins la dessecació de l’Estany, el veïnat de la Granota es vertebrava a partir del vell camí de Barcelona a Girona pel Maresme, actualment la N-II, i del brancal secundari que arribava a Vidreres partint de la zona de l’hostal de la Granota. La riba oriental de l’Estany era el seu límit natural, i les cases del veïnat es comunicaven amb Sils en barca a través de l’estany (les embarcacions es paraven en unes roques que hi havia prop de Matamala) i per via terrestre travessant el sector meridional de la Barceloneta, mitjançant un camí que seguia la riba de l’estany. Més endavant el veïnat s’engrandí amb la major part de les terres guanyades a l’aigua.
Els canvis més notables en la fesomia del veïnat vingueren amb la construcció de la N-II, que propicià la revitalització dels hostals, la construcció d’una estació de servei i d’un taller mecànic. La industrialització també afectà el territori: el polígon industrial de Sils es troba, de fet, en terres del veïnat. Finalment, la proliferació de cases de segona residència s’ha traduït a la Granota en la urbanització King Park, a l’extrem més oriental del veïnat i de tot el terme de Sils.

Carretera de Sils, anomenada carretera de Santa Coloma. En primer terme s'observa una casa que serveixen menjar. 1911-1936. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El veïnat del Massabè. És el veïnat situat a l’extrem sud-oest del terme municipal. Té la forma d’un triangle allargassat, delimitat al sud per la via , que el separa de la Granota; al nord-est per la carretera C-253, que el separa de la Barceloneta; i al nord-oest pel límit amb el terme de Riudarenes, que segueix el traçat de la carretera GI-555, antic camí reial. El vèrtex nord del triangle s’hi troba Mallorquines, i al vèrtex est, Sils.
El topònim Massabè deriva de Mas Sabet, nom ja documentat en el fogatge de l’any 1497, i que correspon a la casa homònima, situada al sector oest del veïnat. Originalment, Massabè degué ocupar la llenca de terra ondulada que s’estenia entre la riba de l’estany i el camí reial, en aquesta zona l’actual GI-555, el qual molt probablement li va servir de nexe articulador.
Més endavant, a cavall dels segles XVIII i XIX, es va poblar el sector est, entre Sils i Mallorquines (Can Teta-Rieró, ca l’Ànima, Can Fèlix, etc.). Amb el temps, aquest passaria a ser el sector més dinàmic del veïnat, a causa del creixement de Sils a partir de la segona meitat del segle XIX i del fet que la pèrdua d’importància del camí reial a partir de la construcció de la N-II i de l’actual xarxa de comunicacions estancà el creixement del sector oest. L’expansió del nucli de Sils l’ha afectat només molt lleugerament, al contrari del que ha succeït a les rodalies de Mallorquines (extrem nord del veïnat), amb la urbanització del mateix nom i la presència d’indústries.

L'Estany de Sils, l'hivern - (Ampliar)

El veïnat de la Barceloneta. Situat al nord del municipi, ocupa la zona centre-est del terme actual. El seu territori, de forma romboïdal, es troba delimitat al nord-oest per la carretera GI-555, que el separa de Vallcanera; al sud-oest per la carretera C-253, que exerceix de límit amb el veïnat de Massabè; al sud-est per la via, que fa frontera amb la Granota; i al nord-est pels límits municipals de Caldes. Actualment es troba travessat de sud a nord per l’autopista A-7.
Inicialment, la Barceloneta donà nom probablement a totes les terres compreses entre el camí reial, el camí de Barcelona pel Maresme i el poble de Sils, al qual hi degué estar més o menys lligat. Per bé que els mapes antics presenten unes certes imprecisions i fins i tot contradiccions, sembla clar que la Barceloneta era travessada d’oest a est per un camí secundari que comunicava el camí Reial amb el del Maresme. Pel que sembla, històricament, la Barceloneta ha crescut de sud a nord, des de l’Estany cap al camí reial.

Entrada al poble de Sils, al capvespre - (Ampliar)

Les terres més meridionals (Can Pla, Can Mònica), properes a la riba de l’estany, ofereixen els vestigis de poblament més antic, que es pot remuntar clarament fins al segle XV. A mitjan segle XVII tenim constància documental per primer cop del nom del veïnat, associat a un Mas Riurans, actualment desaparegut, que cal situar prop de Ca l’Argila, aproximadament al centre geogràfic de l’actual Barceloneta. Al sector nord, Can Gelats i Can Berdalet, la primera datable a partir del segle XVII i la segona del XVIII serien les úniques traces certes de poblament anterior a l’any 1800.
A partir de mitjans segle XIX, la Barceloneta coneixerà un considerable augment de població. L’única modificacié important de la Barceloneta durant el segle XX la constituïa la construcció de l’autopista A-7, que travessa de cap a cap la zona. Cal afegir-hi la important ampliació del poble de Sils cap al nord-oest, que ha modificat enormement un ampli sector de la Barceloneta, tot englobant Can Cabirol i integrant-lo de fet al nucli urbà, i arribant a tocar Cal Tríbac, Can Pastells i Can Grill.

Església de Santa Eulàlia de Vallcanera, segle XVIII. Església parroquial esmentada el segle X (acta de consagració del 969, segregant-la de Caldes de Malavella). Des de 1245, propietat del priorat de Sant Pere Cercada. Edifici i campanar totalment refets el segle XVIII. Restes d'absis romànic ocultes pel mas adossat a l'església, que va ser rectoria fins al 1972 - (Ampliar)

El poble de Vallcanera. Ocupa la meitat nord del terme municipal. A ponent limita amb els termes de Riudarenes i Santa Coloma, al nord amb el de Vilobí d’Onyar, a ponent amb el de Caldes i a migdia amb el veïnat de la Barceloneta. En el seu extrem sud-oest s’hi troba el nucli de Mallorquines, una part del qual li pertany. Deixant de banda les cases que li pertoquen de l’aglomeració de Mallorquines, la totalitat de la població de Vallcanera es troba disseminada. Actuen com a centre del lloc l’església de Santa Eulàlia, ben situada en una confluència de camins veïnals, i les escasses vivendes properes, entre les quals destaca la rectoria, un edifici dels segles XVII-XVIII, l’antiga escola, Can Melitó, Can Romeu i Can Carbonell.
Agregat a Sils cap el 1868 i ocasionalment, almenys durant les primeres dècades del segle XX, sota l’administració d’un alcalde pedani, tot el territori de Vallcanera ha estat tractat de manera unificada a efectes administratius, de manera que els antics veïnats s’han anat desdibuixant amb el temps. No obstant, encara es conserva el record dels quatre sectors principals del poble de Vallcanera, la configuració dels quals es pot establir amb força precisió.

Paisatge des de l'església de Santa Eulàlia de Vallcanera - (Ampliar)

El veïnat de Vallcanera. Vallcanera, pròpiament dit, s’estén per la zona central i meridional del territori, en una extensió considerable que va des de les actuals urbanitzacions de Vallcanera Park i les Comes fins a les cases de la vorera oest de Mallorquines.

El veïnat de la Belladona. La Belladona, que té el seu origen en la casa del mateix nom, documentada ja en el fogatge del 1497, i que ocupa el sector de llevant del territori de Vallcanera, a banda i banda de l’antic camí reial. S’estén des de Can Rebrull i Can Nara fins a la ratlla de Caldes, i actualment es troba migpartit per l’autopista A-7.

Pergamí. 1442, desembre 8. Hostal de Belladona, Vallcanera. Caterina, muller de Pere de Bell-lloc, ciutadà de Girona, i filla i hereva de Joan Guerau Albertí, fa donació a favor de Francesc Torrelles, habitant de Blanes, de la meitat del delme que li deu per una possessió de terra boscosa situada al lloc dit Santa Cristina del terme de Lloret. Còpia del 9 de desembre de 1452. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

El veïnat de Busquets. Busquets, també esmentat el 1497, centrat en la caseria del mateix nom i estès per tota la zona nord del territori de Vallcanera, en contacte ja amb el terme de Vilobí d’Onyar. Escassament poblat des de sempre, ocupa les terres més elevades del terme, a les capçaleres de la riera de Vallcanera i la del Forn de Vidre, des de can Vendrell al nord fins a la Casa Nova a migdia.

El veïnat de la Serramagra. Serramagra, que s’estén per les ondulacions del terreny que, situades a ponent de Vallcanera, arriben fins els límits amb els termes de Santa Coloma i Riudarenes. El veïnat és una llenca allargassada de terra que va des de Can Maimí i Can Massó, a prop del centre de Vallcanera fins a Cal Mutxo, a tocar del punt de confluència dels actuals termes de Sils, Riudarenes i Santa Coloma. A diferència dels altres, no documentats, aquest veïnat encara s’arriba a esmentar en el cens de població de l’any 1900.

El territori de Vallcanera. Aquests quatre veïnats responen a les unitats del relleu que configuren el territori de Vallcanera. El camí reial, vertebrador del veïnat de la Belladona, discorre entremig dels cursos de les rieres de la Font del Frare i de la Belladona. El curs alt de la riera de Vallcanera, amb el rec del Forn de Vidre conformen una petita unitat geogràfica, emmarcada per petits turons, que determina de manera bastant clara la identitat del veïnat de Busquets, el qual té un centre històric ben documentat en la casa del mateix nom.
Serramagra, més a ponent i molt a prop de la ratlla de Riudarenes, ocupa una petita vall de característiques semblants. El que podem anomenar veïnat de Vallcanera s’estén per la zona més plana i baixa, on s’aiguabarregen la totalitat dels esmentats recs i rieres. El fet de ser un punt de confluència de camins veïnals li atorga ja des de ben antic la capitalitat de tot aquest territori i ajuda a explicar la ubicació de l’església.

Entrada a l'església de Santa Maria de Sils - (Ampliar)

Originalment, doncs, cal pensar que el poblament rural de Vallcanera sorgeix d’una manera simultània a cadascun d’aquests veïnats, ocupant els vessants de solell dels turons, aprofitant-se de les aigües dels diversos recs i rieres, i vertebrant-se a través d’una completa xarxa de camins connectada amb el camí reial. A partir d’aquí, el creixement de la zona s’anirà reflectint en un augment de les cases aïllades, més aptes per les tasques agrícoles dels seus propietaris que no les petites aglomeracions urbanes, i afavorides pel sistema de propietat i arrendament propis de la zona.
Les modificacions modernes hi arriben tard. El desús del camí reial degué estancar el creixement del lloc, i potser aquesta sigui la causa de la pèrdua d’importància de Vallcanera en relació amb els pobles veïns a partir de finals del segle XIX. La industrialització amb prou feines s’hi farà sentir, i no arribarà una modificació substancial de la seva fesomia eminentment rural fins la segona meitat del segle XX, quan el sector pròxim al centre de Vallcanera esdevingui zona de segona residència, amb les urbanitzacions de Vallcanera Park i les Comes; i amb la millora de les seves principals vies de comunicació: la carretera GI-555 i el brancal d’aquesta que porta als mateixos peus de l’església de Santa Eulàlia.

Nens i nens de les escoles de Sils i Riudarenes celebrant la festa de l'arbre a Mallorquines. 13 de maig de 1917. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El nucli de Mallorquines. Sorgida en un encreuament del camí reial, aquesta aglomeració enturonada de cases constituí durant molts anys l’únic nucli urbà digne d’aquest nom que hi hagué en el territori de l’actual terme municipal de Sils. Equidistant de les parròquies de Sils, Vallcanera i Riudarenes, el seu sorgiment tardà en relació a aquestes, en un moment en què els territoris dels diversos pobles i parròquies ja estaven plenament constituïts, degué ser la causa principal que mai no gaudís d’independència administrativa ni eclesiàstica. La seva situació a banda i banda del camí reial, que exercia de frontera entre els diversos pobles, provocà que les seves cases pertanguessin a tres territoris i parròquies diferents, segons quina fos la seva ubicació en relació amb el camí.
Totes les cases de la vorera est eren de Sils i les de la vorera oest de Vallcanera o de Riudarenes segons si es trobaven, respectivament, al nord o al sud del brancal que aconduïa a Santa Coloma. Paradoxalment, i malgrat aquesta situació, Mallorquines fou fins a mitjan segle XIX el centre administratiu del territori de Sils, amb la casa de la vila i l’escola, alhora que el petit nucli al voltant de l’església de Santa Maria, un quilòmetre i mig al sud-est, a la mateixa riba de l’estany, n’era el centre religiós i històric. No se sap en quin moment Mallorquines assumeix aquest paper de seu civil silenca, que es degué produïr de manera paral·lela a la seva formació com a petit nucli urbà. Algunes cases, com Can Torremilans, Can Font, Can Toni, Can Brugués, Can Mascort, etc., es poden datar als segles XV o XVI, i l’esment continuat del lloc en els mapes del segle XVII fa suposar que en aquesta època l’aglomeració de Mallorquines es trobava ja plenament constituïda.

Aparells metàl·lics. Estació de Sils - (Ampliar)

A partir de mitjan segle XIX la situació canvia radicalment. La dessecació de l’Estany de Sils permet que el ferrocarril, la nova gran via de comunicació que substitueix en molts aspectes el camí reial, pugui seguir el traçat més dreturer que passa pels mateixos peus de l’església de Sils, on s’ubicarà una estació. Aquesta nova situació provoca un extraordinari desenvolupament del nucli silenc, alhora que el creixement de Mallorquines queda sobtadament estancat. Malgrat que l’agregació de Vallcanera a Sils posa gairebé la totalitat de Mallorquines sota una mateixa administració i la situa com un centre geogràficament equidistant de les dues parròquies acabades d’unir, el gran creixement de Sils absorbirà ben aviat la pràctica totalitat de les competències administratives del nou municipi.
Alhora que ajuntament i escoles abandonen Mallorquines, l’antic camí de Barcelona pel Maresme, que passa per la Granota, esdevé carretera general Madrid-França (N-II), en detriment del camí reial, que quedarà pràcticament abandonat. Així doncs, també l’automòbil, tal com ja havia fet el ferrocarril, deixarà de banda l’antiquíssima via de comunicació que havia propiciat el naixement de Mallorquines.
Al segle XX Mallorquines és considerat a efectes administratius simplement un carrer de Sils, ja que no disposa del caràcter territorial d’un veïnat. Tanmateix, és impensable negar la seva evident identitat com a nucli de població. El creixement que ha experimentat en les darreres dècades (que ha arribat a integrar alguna casa de pagès, com Ca l’Estudiant) ho ha posat clarament de manifest; malgrat que moltes de les noves cases i carrers es troben ubicades en territoris de Massabè, la Barceloneta, Vallcanera o Riudarenes, la pertinença d’aquestes al nucli urbà de Mallorquines està, per tots els seus habitants, fora de qualsevol dubte.
(Text adaptat de la web de l'Ajuntament de Sils)

Dipòsits i forns d'una indústria de ceràmica de Sils, 1900-1920. Josep Maria Co i de Triola. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Evolució demogràfica de Sils. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 55 focs; 1515, 51; 1553, 60 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat - (Ampliar)

Notes
(1) La cellera o sagrera és l'espai que envolta les esglésies i que es considerava territori sagrat. El terme apareix esmentat en diversos concilis visigòtics que fixen la distància d'inviolabilitat de trenta passes al voltant d'esglésies i cementiris (681). Tot i la sacralització del voltant dels temples no és fins a les assemblees de Pau i Treva de Déu que limitava les accions violentes en un període de temps al segle XI, quan les celleres esdevenen veritables nuclis permanents d'habitació. En aquesta època l'Església va aconseguir ser vista per la pagesia com una garantia contra l'extorsió feudal garantint el dret de sagrari, un radi de trenta passes al voltant d'una església o ermita, espai que el bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no s'hi podia dur a terme cap acte de violència sota pena d'excomunió. L'efecte immediat d'aquest dret va ser la concentració d'edificacions a tocar dels temples a fi d'estar sempre protegits. - (Tornar al text)

Bibliografia bàsica
"Introducció a la Història de Sils. El patrimoni documental. Inventari de l’Arxiu Municipal", Lluís Costa, Col·lecció Joaquim Botet i Sisó, 5, Diputació de Girona, Girona, 1988.
"El govern local a Sils: estructura, funcionament i composició, 1875-1991", Lluís Costa. Ajuntament de Sils, Sils, 1991.
"El campanar de Sils, obra de Rafael Masó, 1909-2007". N. Figueras. Ajuntament de Sils, Sils, 2007.
"Veïnats, camins i cases de pagès. Aproximació històrica al termes de Sils i Vallcanera". Joan Llinàs, Francesc Anoro, Lluís Costa, Narcís Figueras. Ajuntament de Sils, 1993.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Escut de Sils.

Situació del municipi de Sils dins la comarca de la Selva

Donació datada el 4 de març de 1300 per la que Ponç Hug, comte d'Empúries i vescomte de Cabrera, dóna a Bernat de Cartellà en feu 8 jornals de terra vora l'estany de Sils. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Portada del Alegato juridico por el muy ilustre Duque de Segorbe, y Cardona, Marques de Aytona, y Viz-Conde de Cabrera, y Bas, &c.: en el pleyto que sigue contra dicho ilustre duque el cura de la parroquia de Sils, y demas perceptores de porcion de diezmo, dicha primicia, de la Parroquia de Santa Maria de Sils, y de la de San Lorenzo de Massanet, del Obispado de Gerona / en la Real sala del noble señor Don Antonio de Vilalba; relator doctor Felix Vila y Vila; escribano Pedro Llopart, 1779. Col·legi d'Advocats de Barcelona - (Ampliar)