Campanar barroc de l'església de Sant Esteve de Vilobí d'Onyar. L'actual església va substituir la vella medieval del segle XI. L'actual és una obra de l'any 1773. - (Ampliar)
La rascadora, una ascla preparada per a adobar pells, es generalitzà en el Paleolític Mitjà. Viquipèdia, José-Manuel Benito Álvarez - (Ampliar)
Fulla de llorer amb talla bifacial per pressió, època Solutrià. Viquipèdia, José-Manuel Benito Álvarez. Una peça com aquesta, de sílex, va ser trobada fent un pou a Can Raset, a uns cinc metres de profunditat - (Ampliar)
Un dels quatre vasos anomenats Apol·linars trobats a Vicarel·lo, al Laci (Itàlia) conservats a Roma, on s'indica el recorregut de la Via Augusta. Rèplica exhibida al Museu d'Història de la Ciutat, Girona - (Ampliar)
Pagès, segons un manuscrit del segle XIII. Viquipèdia.
El rei Ferran II. El 8 de novembre del 1485, els síndics remences signaven el compromís d'acceptar el seu arbitratge en el seu conflicte amb els senyors feudals. Viquipèdia - (Ampliar)
Detall de la portada de la Sentència arbitral de Guadalupe, Extremadura, 1486. Biblioteca Nacional de Catalunya. Transcripció del text: Interpretacio feta per lo senyor Rey en la sente[n]cia per Sa maiestat donada entre los seniors e los pagesos olim de reme[n]sa, e altres co[m]promesos en dita sentencia per la potestat ab aquella per Sa Altesa reseruada feta en Barch[i]n[on]a a tres de noembre, any mil cccclxxxiij - (Ampliar)
Joan Sala i Ferrer, Serrallonga. Portada del còmic basat en el bandoler, amb il·lustracions de Quim Bou.
Detall de la façana de l'església de Salitja - (Ampliar)
Vilobí d'Onyar
El terme municipal de Vilobí d'Onyar comprèn tres pobles: Salitja, Sant Dalmai i Vilobí; aquest últim és el centre administratiu del terme.
El punt més alt del municipi es troba a l'ermita de Sant Llop situada al cràter del volcà de la Crosa, volcà de considerables dimensions, compartit amb el municipi de Bescanó. Actualment és un espai protegit dins el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). Està emplaçat a la falla que separa les Guilleries de la plana de la Selva
Església parroquial de Sant Dalmai. Antiga possessió del monestir de Breda, està edificada sobre un primitiu edifici del segle XII, del que es conserva una capella dedicada a Sant Llop. L'actual església va ser reformada al segle XVIII. El campanar, del XVII, presenta una planta quadrada - (Ampliar)
Primeres referències.
La presència humana a Vilobí cal situar-la en el Paleolític Mitjà, entre 40.000 i 33.000 aC, quan grups de caçadors que confeccionaven cabanes a l’aire lliure en els turonets i les vores del riu, s’hi instal·laven per a viure-hi un temps. Ho demostren les restes de pedres tallades que feien servir per caçar i per escorxar als animals, trobades en diferents indrets.
No hi ha treballs arqueològics que provin del cert que Vilobí, en època de la romanització fos un assentament, però el topònim amb que apareix l'any 882 de Villa Albini i la seva situació arran de la Via Augusta en un indret amb aigua abundant, així com el fet que s’hagin trobat algunes restes de vidre i ceràmica prop del castell fan creure que, molt probablement, va existir una vila romana en algun indret de Vilobí.
La primera referència escrita es troba, com s'ha indicat, en un document de l’any 882, on s’esmenta l’església de Sant Esteve de Vilobí. Cal pensar en Vilobí com un petit nucli a redós del castell i de l’església. En aquells temps era la mateixa capella del castell la que servia d’església parroquial (1). El conjunt estava envoltat i protegit per una muralla i un fossat amb molt poques cases a fora de la muralla; més lluny, alguns masos escampats.
Església parroquial de Santa Maria de Salitja, d'estil barroc-neoclàssic. Construïda al segle XVIII sobre una antiga església del XIII. Els campanar actual s'acabà el 1598 - (Ampliar)
Els temps medievals.
Per aquesta època, Sant Dalmai i Salitja pertanyien a la jurisdicció del castell de Brunyola i la seva història, per tant, hi va lligada. L’any 1279, els posseïdors del castell Ramon i Alamanda de Cabrera van vendre’l al ciutad` de Girona, Berenguer de Gornau, amb tots els seus honors, drets i parròquies: Sant Martí Sapresa, Sant Dalmai, Salitja i Estanyol. Els castells en aquells temps eren habitualment objecte d’empenyoraments, cessions i vendes. Així, l’any 1292 el castell passà a mans de la institució de la catedral Girona coneguda com La Pia Almoina del Pa de la Seu, creada per a l’auxili dels pobres. Va ser en aquesta etapa i a causa de dependre d’aquesta institució que els veïns dels pobles que depenien del castell de Brunyola es veieren involucrats en la crema del call jueu de Girona.
Fins l’any 1338, les dades referents a Vilobí són molt escasses. En aquest any se sap que Ramon Malais, un ciutadà de Girona, era el senyor del castell que podria haver-lo comprat al rei Pere IV el Cerimoniós. Ell va manar confeccionar un capbreu (2), un rotlle de pergamí de 13 metres, que data de 1338 i es conserva al mateix castell, formarien la població de Vilobí un centenar de cases, que vol dir, entre 400 i 500 habitants, la gran majoria, pagesos.
Eren anys de penúries, de males collites, de fams, i de pestes. L'any 1333 es coneix com lo mal any primer al qual seguirien la Pesta Negre de 1348 que va reduir la població arreu d’ Europa en un terç. Ho demostra a Vilobí un cens de cases, confeccionat més d’un segle després, el 1497, i que atorga al poble uns 261 habitants. Un posterior cens fet el 1553 recull uns 265 habitants, la qual cosa indica que encara no s’havia iniciat la recuperació.
Rectoria de Salitja - edifici Els Delmes, edifici del segle XVIII situat davant de l'església parroquial - (Ampliar)
Mals Usos i Guerres Remences.
Un segle certament dur per la pagesia i per la societat catalana en general. Les pestes, les plagues, les caresties i d’altres calamitats s’estengueren pels pobles i les masies produint mortaldat, ruïna i una gran misèria. Molts masos varen quedar desocupats i els seus camps, erms. Són els coneguts com masos rònecs. Amb aquest panorama, els senyors, alarmats per la reducció dels seus ingressos, optaren per incrementar la pressió econòmica sobre aquells que havien sobreviscut, alhora que aplicaren, de manera més categòrica, els mals usos, mena de drets senyorials de caire vexatiu i d’origen purament feudal.
Els pagesos, cansats de tantes vexacions, cansats d’haver de pagar per tot, i en particular per les abusives exaccions i drets que el senyor exercia sobre ells, varen decidir rebel·lar-se i es van organitzar i lluitar en una revolta coneguda com les guerres remences. La remença era un dels drets feudals o mals usos que obligava el pagès a pagar una quantitat, al seu senyor, si volia deixar el mas o la terra on vivia.
A Vilobí va sortís més d’un home vinculat al problema remença. Mn. Josep M. Marquès va documentar-ho i va donar a conèixer el paper de Vilobí en aquest fet. Un bon exemple de la importància de Vilobí en les lluites remences és el fet que en una reunió celebrada a Girona per escollir síndics, de quaranta que se’n convocaren, tres eren de Vilobí: En Pere Antoni, en Pascasi Nicolau i en Joan Onyar. Uns altres pagesos que hi intervingueren d’una o altra manera varen ser en Rodó i l’Alrà.
Tota aquesta participació d’homes de Vilobí fa evident que existia un clima propici al diàleg i a les negociacions. L’any 1485, quan ja havia estat capturat i executat Pere Joan Sala, dirigent remença partidari de la lluita i no de negociar, Vilobí va ser testimoni i escenari de dues importants reunions organitzades pel síndic remença Pere Antoni. La més important fou la segona, que es va celebrar el 20 de juliol del mateix 1485. S’hi varen reunir síndics i pagesos del Maresme, Osona, la Selva i la Garrotxa; fins i tot Francesc de Verntallat, un dels caps dels remences moderats i gran negociador. De la reunió en sorgiren acords decisius que foren acceptats pel rei Ferran el Catòlic i recollits en l’esperada Sentència de Guadalupe, de 21 d’abril de 1486, segons la qual s’abolirien els mals usos i els pagesos remences obtindrien la llibertat personal. A canvi, això si, havien de pagar una indemnització fins a la total redempció. Aconseguit l’objectiu, en Pere Antoni continuà la tasca més burocràtica: fer llistes de masos alliberats i recollir-ne les contribucions i, a poc a poc la pau i la recuperació s’anà estenen arreu del país.
Joan Sala i Ferrer, Serrallonga. Gravat romàntic idealitzat del segle XIX. Viquipèdia.
El segle XVII va està marcat per la guerra i l’augment del bandolerisme; aquest, s’estengué per les Guilleries i deixà constància dels seus actes en una de les masies de Salitja. El fet tingué lloc l’any 1624 a Can Boades, quan la quadrilla d’en Serrallonga va segrestar un fill i va demanar-ne un rescat de 600 lliures. Un dels indrets preferits per aquest bandoler era el lloc conegut com la Creu de la Mà, situat ja a Franciac; allà, ran del camí de Barcelona a França, podien assaltar els viatgers que hi circulaven. Els boscos en aquesta zona, segons un manuscrit de la família Thió de Franciac, eren tan espessos que el sotabosc podia tenir l’alçada dels arbres; durant la Guerra del Francès (1808-1814), els soldats mai varen gosar endinsar-s’hi, por que permetia els pagesos de la zona atacar la reraguarda de les columnes de soldats francesos i ràpidament amagar-se, ja que era una autèntica selva.
Durant el segle XVIII el poble no va créixer gaire. Malgrat tot, s’edificaren les esglésies de Vilobí i de Salitja, de dimensions considerables, si es té en compte el nombre d’habitants: Vilobí en tenia 483; Salitja 321 i Sant Dalmai, que encara no s’ hi havia agregat, en tenia 154.
Evolució demogràfica de Vilobí. Les dades es refereixen a Vilobí més Salitja fins al 1900; l'any 1905 s'incorpora Sant Dalmai. Dades recents extretes d'Idescat - (Ampliar)
Fa cent anys.
Calgué que passessin uns quants anys, fins la segona meitat del segle XIX, perquè Vilobí experimentés un primer creixement urbà: plaça nova, plaça vella i carrers d'accés. Aquest creixement urbanístic va comportar un increment de les activitats menestrals, lligades a l’activitat agrícola. L’any 1885 es va fundar una societat de socors mutus, La Protectora dels Pobres, amb la finalitat de garantir una certa tranquil·litat als associats en cas de malaltia. La quota era d'una pesseta al mes i l’ajuda, en cas de necessitat, era de dues pessetes diàries. Podien formar-ne part, a més dels veïns de Vilobí, els de Salitja, Sant Dalmai i Brunyola. Un any més tard ja tenia 64 socis.
La primera acta de sessions de l’ Ajuntament de Vilobí que es conserva data de 1850, i en ella ja hi consta que el municipi el formaven els pobles de Vilobí i Salitja. Fins l’any 1905 no s’hi va agregar Sant Dalmai que, fins aleshores, pertanyia al municipi de Brunyola. La població total del municipi l’any 1910 era de 1583 habitants.
L’acabament de la carretera Girona-Santa Coloma el 1914 i l’ arribada del corrent elèctric el 1925 van contribuir a millorar les condicions de vida del municipi. De la vida social dels primers anys de segle vint, se’n coneixen ben poques dades. L’any 1916, es fundava una societat, de nom La Tranquil·litat, però poca cosa es coneix de la seva activitat, llevat d’un acte polític que va celebrar el 17 de febrer de 1918, quan l’advocat i polític Francesc Layret, dirigent del Partit Republicà Català, va venir a Vilobí per presentar i defensar la seva candidatura per a diputat a Corts per Girona. Celebrades les eleccions, resultà derrotat per un marge molt escàs.
Apart de les activitast pròpies de la pagesia, majoritàries, destaquen en aquesta primera meitat del segle XX, les rajoleries, els fabricants d’esclops o esclopeters, i les primeres dècades del segle XX, funcionaven dues fàbriques de vidre, una a Vallcanera i l’altra a Can Selva de Vall.
L’any 1922 es va inaugurar una nova escola pública, gairebé modèlica per a l'època. L'arquitecte va ser Jeroni Martorell i els terrenys foren una donació del Sr. Josep Madrenys i Boada, propietari del castell; actualment l’edifici es manté com a llar d’infants i altres activitats. L’escola era mixta i el mestre de nens era el Sr. Vidal Puigvert i Carreras, el qual ja exercia des de l’any 1893, en l’escola antiga situada a la plaça Nova; Puigvert continuà la seva tasca pedagògica fins que es va jubilar l’any 1925. La mestra de l’escola de nenes era Àngels Pastells Aubert que exercí del 1915 fins el 1943.
Amb l’arribada de la Segona República dues tendències polítiques ben diferenciades, dretes i esquerres, deixaren anar les seves tensions, acumulades d'anys o segles, i tant a l'esclat de la guerra civil com en els primers mesos del règim franquista posterior, els habitants del municipi patiren una dura repressió que va costar un nombre molt alt de vides humanes.
Acabada la guerra civil el 1939, començà la llarga etapa del franquisme. Els primers anys varen estar marcats per les mancances de tot tipus, l'estraperlo i el racionament, i lentament, més per força que no per gust, la societat s'anava adaptant- se al nou ordre.
Escultura davant l'església de Salitja, en commemoració del 25è anniversari del Concurs de Cançó de Salitja, el 2003 - (Ampliar)
La segona meitat del segle XX.
Així es va arribar a la dècada dels seixanta, i amb ella arribaren els canvis en l'agricultura i en la societat en general. Començà a introduir-se el cultiu de la poma, amb un nou concepte de plantació, que també va repercutir en un nou concepte de pagès-empresari. Pels mateixos anys, la ramaderia també es modernitzava amb explotacions més grans, nous sistemes d’estabulació a l’aire lliure, nous sistemes d’ensitjament i noves tècniques d’inseminació artificial.
Paral·lelament, s’iniciava la construcció de les instal·lacions de l’Aeroport Internacional Girona - Costa Brava, que va ser inaugurat l'any 1967. Pels mateixos anys, començava a funcionar la primera indústria important del municipi dedicada a la transformació de productes del porc, la qual, al llarg dels anys, ha estat la més destacada del municipi i ha donat feina a més de 100 persones.
El padró d’habitants de l’any 1965 registra els primers immigrants i apareixen els primers cognoms de fora de Catalunya: Beiro, Castillo, González, Gutierrez, Jiménez, Sánchez i Zambrano.
L'any 1971, s'inaugurava l'edifici de l'actual escola que havia d'acollir els escolars dels pobles de la rodalia. Va esdevenir, amb els anys, una macro-escola que va arribar als 400 alumnes. El mateix dia s'inaugurava la restauració de la Casa de la Vila i entrava en funcionament el primer Centre d’Assistència Primària. Al mateix temps, començava la planificació de les futures urbanitzacions: Can Tarré, Can Bells, zona de l'aeroport, mentre les monges de Santa Clara construïen el monestir a l'antic veïnat de Poca Farina, lloc on s'hi instal·laren l’any 1974.
L'any 1979, les primeres eleccions municipals de la democràcia portaren a l'alcaldia a Ramon Rovira Regàs i, per primera vegada a Vilobí, una dona ocupava un lloc en el govern municipal.
Al llarg dels 24 anys següents, la vida política del municipi ha estat regida pel mateix alcalde i, entre les aportacions i millores, cal destacar: les obres d'infrastructura i sanejament municipal dels tres pobles i d'algunes de les urbanitzacions, la creació de la Llar de Jubilats i el Centre d’ Assistència Primària, la compra i remodelació de l’edifici de Can Roscada com a Centre Cultural i Biblioteca Municipal, la construcció del Pavelló Poliesportiu, amb la seva original coberta, la depuradora, les reformes i condicionament de la Casa de la Vila i els plans urbanístics, la qual cosa ha permès un important augment de la població, especialment a Vilobí i Sant Dalmai.
Amb el començament del tercer mil·leni continua el creixement urbanístic i demogràfic; s'assoleixen els 2.300 habitants i l'activitat econòmica del municipi, tot i que es basa majoritàriament en l'agricultura i la ramaderia, veu com el sector serveis va ocupant un lloc cada cop més destacat.
(Text adaptat de la web del Consell Comarcal de La Selva)
Notes
(1) Al seu entorn, la sagrera o trenta passes, que són els noms que es donava a l’espai a l’entorn de les esglésies, dins del qual no hi podia tenir lloc cap tipus de violència. A la sagrera s’hi solien guardar els béns materials i les collites en temps de conflicte, i també oferia un refugi segur per a la població en moments de guerra. - (Tornar al text)
(2) Els capbreus eren escriptures públiques o recomptes fiscals dels béns i de les prestacions que cada pagès que depenia de la jurisdicció d'un senyor reconeixia tenir i haver de pagar. - (Tornar al text)
Bibliografia "Vilobí d'Onyar", Dora Santamaria i Colomer, 1996. Diputació de Girona, Quaderns de la Revista de Girona. "Una parròquia del segle XVIII a través de la seva Consueta. Riudellots de la Selva", Joaquim M. Puigvert Solà, 1986. Fundació Salvador Vives, Barcelona. "La parròquia rural a Catalunya (segles XVIII-XIX, bisbat de Girona)", Joaquim Ma. Puigvert i Solà, 1990. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. "El retaule gòtic de Vilobí d'Onyar, originari de la Catedral de Girona", Francesca Español i Bertran, 1993. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins.
(Imatges base capçalera: Viquipèdia)
Escut de Vilobí d'Onyar.
Situació del municipi de Vilobí d'Onyar dins la comarca de la Selva
El rei Pere IV el Cerimoniós. Escultura d'alabastre policromat obra de Jaume Cascalls del 1345, coneguda com "Sant Carlemany". Es troba a la Catedral de Girona. Viquipèdia, Amadalvarez - (Ampliar)
Tasques agrícoles i ramaderes de cada mes. Miniatura del Manuscrit de Salzburd, 818. Viquipèdia - (Ampliar)
El metge de la Pesta Negra. Aquesta pandèmia de pesta devastà Europa i Àsia a mitjans del segle XIV (1347-1351) i provocà la mort d'aproximadament un terç de la població europea. Viquipèdia - (Ampliar)
Interior de l'església de Vilobí inundat. Arxiu Històric de Girona. La imatge va ser presa entre l'1/10/1965 i el 30/10/1965.
Pagesos representats en una miniatura d'un manuscrit del segle XIII. Viquipèdia - (Ampliar)
