La indústria del suro i els tapers. En la partida del baptisme de Maria Botet i Bartra, celebrat a la parròquia de Santa Maria de Palamós el 20 d'abril de 1740, figura com a padrí Pere Ballet, taper, de pares francesos. É un dels primers tapers de la comarca o tapiers, com els anomenaven, d'arrel francesa. Altres dels primers tapers foren Segimon Vila natural de Tona (1745) i Antoni Molinet nascut a Agullana (1752).
El 1763 ja apareixen empresaris fabricants de taps, Josep Marquès i Joan Roca de L'Escala, i transportistes, el patró Josep Duran de Palamós que porta galda del mas juny i uns milers de taps de suro a Marsella. Malgrat aquest ràpid inici de la indústria surera a Palamós, no és fins un segle més tard quan es tradueix amb un gran creixement, tant d'habitants com econòmic, i amb el naixement de diverses societats culturals, recreatives i polítiques, com el casino La Unión (1855), el Centre Económico (1887), el Centre Republicà Federal (1893), el casino El Puerto (1903) i la cooperativa La Equitativa (1887), i amb una gran millora en els serveis, com les xarxes noves de gas (1901), d'aigua corrent (1908) i d'electricitat (1910). És també quan es construeixen les cases senyorials, villa Júlia (1886), casa Roger-Ribera (Ca. 1908), parc de Miquel Matas (Ca. 1897), la fàbrica torre Remigi Tauler (Ca. 1893), la casa Pau Matas-Vincke (Ca. 1891), la casa Gubert-Costart (Ca. 1907), el xalet Montaner (1893), el xalet del Pedró (1914) i la villa Toneta (Ca. 1900) i altres edificis, com la cooperativa La Equitativa (Ca. 1905), el cine Palacio de las Ilusiones cinematógrafo Pedro Tur (1906) i el nou cine Ideal (1913), el teatre Carmen (1912), la banca Ribera (Ca. 1895) i el nou Ajuntament (1906), regal de Josep Mauri Vilar a la vila.
En mig d'aquest context és quan neixen les dues grans empreses sureres de Palamós. La primera d'elles, Martí Montaner, va ser creada el 1889 per Martí Montaner i Coris, que es transforma en Martí Montaner y Cia. (1909) i en morí en Martí el 1926 la propietat passa als seu fills amb el nom d'Indústrias Corcheras Montaner S.A. (1927). La segona gran empresa va néixer com Berthon y Delibes (1907) que es transformà en la Corchera Internacional S.A. (1912), que es va vendre a Manufacturas de Corcho S.A. (1920) i finalment es transformà en Manufacturas de Corcho Armstrong S.A. (1930). En certes algunes la Corchera va arribar a tenir cap a 4.000 treballadors.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va truncar de soca-rel aquest benestar, enfonsant les indústries sureres malgrat haver cercat altres mercats. En poc temps es va passar de l'eufòria econòmica a l'acomiadament de milers de treballadors. La gran majoria va optar per anar-se'n. A la meitat de 1915 es calcula que havien abandonat la vila unes 1.500 persones. Els que es quedaren varen patir gana, per la manca de queviures i pels preus exorbitants. L'Ajuntament, el mateix any 1914, va posar en marxa la "Cuina Municipal" que es nodria exclusivament d'aportacions voluntàries. El moment més crític va ser a la setmana del 15 al 21 de maig de 1916, en què es varen servir fins a 2.522 dinars i 2.068 sopars corresponents a 839 persones. Aquest servei ja en declivi per la manca de recursos es va allargar fins a l'acabament de la guerra.

L'Orfeó Aucellada, creat per Miquel Roger i Crosa. 1917. Centre de Documentació de l'Orfeó Català - (Ampliar)

Les Drassanes. La construcció de vaixells va lligada a la vila des de la seva fundació, així com els oficis relacionats, mestres d'aixa, calafats, fusters, corders, boters, etc. Al llarg de l'edat mitjana les drassanes, generalment dedicades a la construcció de llaguts i a l'arranjament de naus en general, eren a la plaça de Sant Pere, que anomenaven plaça del drassenal. A la segona meitat del segle XVIII, es varen traslladar a l'Arenal, a un tros de la Platja Gran ara ocupada pel brollador del passeig, on es construïen diversos tipus de naus, des de llaguts fins a bergantins i fragates. Quan el 1817 s'urbanitza el barri de la Platja o Eixample, es reserva un tros per a les drassanes, ara la plaça de Catalunya, per això el carrer López Puigcerver rebia el nom de carrer Astilleros.

El 'Lake Lugano' a la badia de Palamós, 1939-1940. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Palamós - (Ampliar)

La Guerra Civil (1936-1939). Durante la Guerra Civil, el port de Palamós, afí a la República, va ser repetidament bombardejat. En conseqüència, es varen construir búnquers per a vigilar la línia litoral. Encara es conserven dues d'aquestes fortificacions a la badia: un búnquer sota la població de Sant Joan de Palamós i una altra a l'extrem de Garbí de la platja de Torre Valentina. Els atacs des de mar es produiren sobretot pel vaixell de guerra "Canarias", i també des de l'aire, amb els bombardejos de l'aviació italiana el 6 de agosto de 1938, que va enfonsar el mercant anglès "Lake Lugano".
Palamós va ser una de les poblacions del Baix Empordà més assetjades per les flotes del bàndol franquista. Els vaixells “Canarias” “Baleares” i “Cervera” van ser els qui van atacar la ciutat efectuant 5 atacs: el 17 de novembre de 1936, el 7 i 8 de juny, el 24 de juny, el 15 de juliol de 1937, el 18 de febrer i el 23 de febrer de 1938. Els atacs marítims però, no van ser tant efectius com ho van ser els aeris per què aquests darrers eren més precisos i freqüents, i per tant, més destructius i letals.

Val per una pesseta reemborsable a la Caixa de la Dipositaria Municipal, Palamós, 11 de maig del 1937. Universitat de Barcelona - (Ampliar)

Les immigracions. La vila de Palamós, en els primers anys, va nodrir-se de gent de les parròquies veïnes i quan el seu port va començar a ser important, arribaven persones i famílies d'altres països de la Mediterrània, especialment d'Itàlia, Grècia i la costa de llevant d'Espanya.
Al llarg dels segles XVI i XVII hi ha un flux continu d'homes del sud de França cercant feina. Fugen de les pèssimes condicions de vida dels seus llocs d'origen. Malgrat que desitjaven trobar treball, l'objectiu principal dels nouvinguts era casar-se amb una dona del país, com es fa palès en el registres parroquials. Entre 1570 i 1650, en un 19% dels matrimonis el marit era francès. Pel contrari, la primera meitat del segle XVIII es caracteritza per una forta emigració fugint de la destrucció i la ruïna de les contínues guerres. El naixement de la indústria surera canviaria ben aviat el sentit immigratori.
La Guerra Gran (1794-1795) contra França provoca la fugida de les seves llars de milers de veïns dels pobles de l'Alt Empordà més al nord de Roses i Castelló d'Empúries. Cap a 500 persones arriben a Palamós, quedant-se uns dos anys i retornant als seus pobles d'origen. Només es va quedar una petita part, aquells que ho havien perdut tot. A finals del segle XIX és quan s'inicien les grans immigracions. Comencen amb la construcció (1887) del tren Flaçà - Palamós. Maquinistes, fogoners i ferroviaris de diferents llocs on hi havia línies de ferrocarril, arriben amb les seves famílies.
En els primers anys del segle XX, la construcció del dic d'abric (1902), popularment Moll Nou, i molt especialment la forta demanda de treballadors de les grans empreses sureres provoca una allau de gent que ben aviat col·lapsa els habitatges i crea greus problemes sanitaris. Des de la inauguració del tren (1887) fins a 1910, en plena eufòria surera, la vila augmenta la seva població un 146%, passa de 3.200 a 7.900 habitants. A partir de 1914 hi ha una gran davallada d'habitants, però acabada la Guerra Civil comença amb força una nova immigració iniciada a principis del segle XX, la dels pescadors d'arrossegament, que arriben de diferents llocs de la costa Mediterrània. A partir de 1950, amb l'inici del turisme de masses i del boom de la construcció, es produeix la gran immigració, la de centenars de famílies andaluses cercant treball i una millor qualitat de vida. Des de 1950 fins a 1965 arriben més de 1.200 persones, un 14% d'increment en la població.

Capçalera del periòdic 'La Senyera' editat a Palamós el 1898 - (Ampliar)

Les comunicacions, el tren i el port. A la segona meitat del segle XIX, la vila de Palamós i els pobles veïns, davant l'embranzida que anava agafant la indústria surera i l'economia en general, es preocupen per les comunicacions. Necessiten mitjans per rebre la matèria primera, el suro, i per donar sortida als seus productes, taps, discs, palies, aglomerat de suro. A la dècada de 1850 s'acaba de construir la carretera de Girona a Palamós, però necessiten un mitjà més ràpid i amb més capacitat per a comunicar-se. Així neix el projecte d'enllaçar el Baix Empordà amb el tren de via ampla a Flaçà, obra del palamosí August Pagès Ortiz, qui el va inaugurar el 1887. L'Estat el va finiquitar el 1956, quan ja arribava a Girona i Banyoles.
El 1902 es va posar la primera pedra del dic d'abric del port de Palamós, gràcies a importants ajuts de persones com Joaquin López Puigcerver, ministre i diputat, i Josep Tauler Servià, diplomàtic, fundador de la Casa de España de Londres i amic personal del rei Alfons XIII. El 1910 es va remodelar el moll comercial i cinc anys més tard es construia l'escullera de la platja Gran, que pretenia impedir l'entrada de sorra de la platja de Sant Antoni de Calonge. El port de Palamós no ha parat d'evolucionar, com a port comercial, pesquer, esportiu i els darrers anys amb un fort increment en l'arribada de creuers turístics.

Evolució demogràfica de Palamós. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 204 focs; 1515, 173 focs; 1553, 162 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

---

Bibliografia
"El poblat ibèric de Castell". Esteve Verdaguer. 1984. Quaderns del Museu Municipal Cau de la Costa Brava, número 3. ISBN 84-606-1850-1.
"Recull de la Història de Palamós", Pere Trijueque i Fonalleras. 2000. Ajuntament de Palamós. ISBN 84-922-637-5.
"Documents en pergamí de l'Arxiu Municipal de Palamós". J.M. Marquès, Lluís Camós. 1987. Estudis del Baix Empordà, 6.
"Palamós". Rosa Maria Medir i Carles Sapena. 1988. Quaderns de Revista de Girona. ISBN: 84-86377-40-4.
"Pirates, esclaus i captius a Palamós". Pere Trijueque i Fonalleras. 2007. Universitat de Girona.
"L’almirall Joan II de Vilamarí (1421-1479)". Arnald Plujà i Canals. 2013. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LIV.
"El Convent dels Agustins de Palamós". Pere Trijueque i Fonalleras. 1991. Ajuntament de Palamós.
"El Port de Palamós 1902-2002. Memòria d'un centenari". Joan Lluís Alegret. 2003. Generalitat de Catalunya.
"La Guerra del Francès a Tossa, Sant Feliu de Guíxols i Palamós. Una crònica italiana". Sebastià Ruscalleda Gallart. 1998. Quaderns de la Selva, 10.
"El cors a l'Empordà durant la Guerra del Francès". Gabriel Martin Roig. Revista del Baix Empordà.
"Les batalles de Palamós de 1810: l'assalt anglo-espanyol i la desfeta de Santa Llúcia.". Gabriel Martin Roig. 2010. Revista del Baix Empordà, núm 30.
"Notícia de Martí Montaner coris (1860-1926). Un gran empresari empordanès de la indústria del suro". Víctor Pou, Ildefonso Montaner. 2016. Estudis del Baix Empordà.
"Els bombardeigs marítims a Palamós durant la Guerra Civil". Josep Clara. 1987.
"Un segle d'història de la premsa de palamós (1879-1975)". Anna Teixidor, Josep Teixidor. 2017. Ajuntament de Palamós.

---

Notes
(1) Els moviments del general britànic Sir Charles Doyle es van coordinar amb un atac des de terra, probablement dut a terme per les forces del mateix Doyle i la partida que va liderar per terra des de Begur i una força considerable de tropes espanyoles que haurien arribat des del sud, formada per 300 soldats d’infanteria i 20 homes de cavalleria sota el comandament del tinent-coronel Tadeo Aldea. Palamós estava defensada per una força similar en quantitat i diverses peces d’artilleria. El diari de bord de Doyle assenyala que, a les 9:30 d’aquell matí, francesos i espanyols mantenen un foc nodrit. Sens dubte, fa referència a l’intercanvi de foc entre la guarnició i les forces angloespanyoles de Doyle i Aldea. Com a resposta, la fragata britànica "HMS Cambrian", de Doyle, va pairar i els seus bots van ser armats, tripulats i avarats per dirigir-se a terra sota el comandament del capità del "Cambrian" Francis William Fane. Mitja hora més tard, els bots disparaven diversos projectils contra les bateries defensives, granades disparades des de petites peces d’artilleria prèviament muntades. Això va continuar fins a la tarda amb els bots sempre disparant. Aquesta cortina de foc, tant de les tropes de Doyle i Aldea com de les desembarcades del "Cambrian", va ocupar bona part del dia. A les dues de la tarda, l’oficial de coberta del "Cambrian" va observar com els francesos es rendien. En total hi van morir 60 dels defensors mentre que 255 soldats i 7 oficials van ser agafats presoners. La llanxa del "Cambrian" va ser enfonsada i tres homes ferits. La fragata va romandre ancorada a la badia de Palamós els dos dies següents. El matí del 15 de setembre tots els bots van prendre terra per assistir en l’embarcament de presoners i dels canons de les bateries de la vila. Al matí següent, novament es llancen els bots, amb 50 homes, per continuar embarcant presoners i per ajudar en el proveïment dels vaixells espanyols, segurament bots capturats al port, el que va continuar fins a la tarda. (Font: " La medalla de Bagúr y Palamós", Jonathan Stark, 2009, publicat a Estudis del Baix Empordà, volum 28, ISSN 1130-8524). - (Tornar al text)

---

www.palamos.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Palamós.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)