A partir de finals del segle IV aC Rhode experimentà una forta expansió econòmica, que la portà a independitzar-se de Massàlia i a afirmar-se com a ciutat. Durant aquesta època es construïren edificis públics i, particularment, un nou hàbitat artesanal i portuari, l'anomenat barri hel·lenístic, la ciutat encunyà dracmes propis, amb la llegenda rodeton i la imatge d'una rosa, i deixà sentir la seva influència comercial nord enllà fins a l'Erau.
El segle III aC va ser per a Rhode una època d'esplendor, en què exportava ceràmica pròpia, sobretot de vernìs negre, a altres indrets de la Mediterrània occidental, que també col·locava al mateix mercat altempordanès.
Aparentment, Rhode es va veure beneficiada per l'allunyament dels interessos de Massàlia, que s'aproximà a Roma per contrarestar la creixent pressió cartaginesa, alhora que ella mateixa, com Empúries, basculava cap a les xarxes comercials púniques, sobretot de les illes Balears, important centre de redistribució cap a la Mediterrània central i meridional. Aquest desenvolupament econòmic es degué veure alimentat per un creixement demogràfic, probablement constituït per població indígena de la comarca. La relació amb Empúries degué passar per moments d'entesa comercial i d'oberta rivalitat.
A partir de finals del segle III aC, paral·lelament a la creixent penetració romana i a l'inici de la Segona Guerra Púnica, que limità progressivament l'anterior influència comercial de la ciutat, s'inicià una lenta davallada, que posà Rhode, com Empúries, davant la tessitura d'haver d'optar per fer costat a la nova potència emergent romana o per enfrontar-s'hi. En aquests moments d'inestabilitat econòmica i militar ambdues colònies gregues es fortificaren.
Les colònies gregues de la costa catalana acabaren cedint davant Roma i aliant-se amb la nova potència. Empúries obrí les portes a Publi Corneli Escipió, que hi desembarcà al capdavant del seu exèrcit el 218 aC, i els romans optaren a partir d'aleshores per potenciar aquesta ciutat com a màxima aliada a la zona. Però els ibers es resistiren a la dominació romana i s'hi enfrontaren, i també ho va fer Rhode, potser a causa de la importància de l'element indígena en el seu poblament.
Roma reaccionà brutalment i un nou exèrcit comandat pel cònsol Marc Porci Cató desembarcà a Empúries i expugnà Ullastret i els altres nuclis de població ibèrics i també Rhode, que des d'aleshores esdevingué un nucli menor sota control emporità.
Durant l'Alt Imperi, no es troben gaire vestigis de la presència romana al jaciment i per això se suposa que Rhode va ser un nucli residual en la xarxa de ciutats romanes de Catalunya. Més tard, però, quan Empúries entrà en decadència durant la crisi del segle III, Rhode revifà. Excavacions recents hi han localitzat una factoria de salaons de peix que estigué en activitat durant els segles IV i V. Després, va ser assolada pels vascons al segle VI i, finalment, conquerida pels àrabs el 713, que la van dominar fins vers el 797.

El poblat visigòtic del Puig Rom. Viquipèdia. - (Ampliar)

El poblat visigòtic del Puig Rom. El poblat visigòtic del Puig Rom, al cim del puig de les Muralles, turó situat al nord del puig Rom i a l'est del nucli urbà, està envoltat per les construccions que conformen la urbanització del puig Rom, excepte per les vessants nord i est. Constitueix un dels pocs i millors conservats recintes d'època visigòtica de tota la península Ibèrica.
La fortalesa s'erigí durant la segona meitat del segle VII, i tenia una finalitat estratègica i defensiva. Aquesta hipòtesi és recolzada pels materials que s'hi han trobat: bronzes (monedes i altre tipus d'objectes) d'època visigòtica, sivelles de cinturó de placa rígida, ceràmica, etc.
La moneda d'Àkhila, datada vers el 711, localitzada en aquest poblat, demostra la vigència d'aquest establiment fins a l'arribada de les tropes sarraïnes. Juntament amb els poblats del Bovalar, a Seròs (Segrià), i de Vilaclara, a Castellfollit del Boix (Bages), el del Puig de les Muralles correspon a una economia bàsica agrícola, que permet interpretar la seva vida quotidiana i administrativa. En els tres conjunts existeixen clares i evidents coincidències d'utillatge personal, eines agrícoles o activitats relacionades, així com una elaboració primària de l'oli, del vi i de la producció de gra.

El poblat visigòtic del Puig Rom vist des de l'aire. Generalitat de Catalunya. - (Ampliar)

Als "Capbreus de Roses" (1362-1553), s'esmenta un "castell romà" localitzat al mateix lloc. Això lligaria amb el topònim "monte de los romanos" documentat en un plànol de l'any 1783 i que fa referència al puig.
És un recinte fortificat, la muralla del qual ressegueix el cim del puig, conferint-li una planta irregular. La muralla, amb una secció lleugerament atalussada en alguns trams, presenta una alçada màxima d'entre tres i quatre metres, sobretot als sectors est i sud que són els més ben conservats, i un gruix d'uns dos metres. Formada per un doble mur bastit amb pedres sense desbastar de mida mitjana, de granit majoritàriament, travades en sec i disposades formant filades irregulars. Algunes presenten pedres inclinades i, en alguns trams, s'observa la tècnica de l'opus spicatum. El reompliment intern d'aquest doble mur està format per pedruscall, grava i terra. També s'hi han localitzat diverses sitges excavades al subsòl.

El poblat visigòtic del Puig Rom. Generalitat de Catalunya. - (Ampliar)

L'accés a l'interior del recinte es feia per la banda sud, a través d'una porta flanquejada per dues torres de planta quadrada, una de les quals, la de llevant, fou afegida amb posterioritat a la construcció de la muralla. Seguint el perímetre emmurallat en direcció est hi ha les restes d'una altra torre de planta també quadrada. L'interior del recinte està dividit en dues zones d'hàbitat, disposades a banda i banda de la porta d'accés. A l'oest es localitzen una sèrie de murs adossats a la muralla, que delimiten uns habitacles de planta més o menys quadrada. Aquests habitacles es troben delimitats al nord per un carrer o zona de pas.

Restes del monestir de Santa Maria. 1911-1944. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

La Roses medieval. Des de l'edat mitjana fins a l'extinció de les senyories feudals, va ser part del comtat d'Empúries, que hi tenia el port principal. Els comtes d'Empúries van patrocinar el monestir de Roses, bastit el segle X sobre les restes de la ciutat antiga, que va acumular possessions importants i de fet va assolir un condomini de la població. El nucli format al voltant del monestir depenia inicialment de la capital comtal, Castelló d'Empúries, però el creixement que va experimentar gràcies a l'aprofitament econòmic de la situació geogràfica va fer que se n'independitzés el 1402 i que obtingués certa autonomia municipal.
La importància econòmica i estratègica que havia assolit explica que el lloc fos fortificat el 1402 per protegir-se dels atacs pirates per mar i de les invasions franceses per terra, tots dos una constant.
La primera d'aquestes invasions de la qual es té constància va ser la croada contra la Corona d'Aragó del 1285. L'exèrcit francès, comandat pel rei Felip III l'Ardit de França, va ocupar la població, que va utilitzar per avituallar per mar les forces que van envair l'Empordà per posar setge a Girona. La desfeta de l'armada francesa, primer a la badia de Roses, davant l'estol de Ramon Marquet, i tot seguit a les illes Formigues, davant del de Roger de Llúria, va forçar la retirada dels invasors, que finalment van ser derrotats a la batalla del coll de Panissars. Llúria va ocupar Roses, prèviament incendiada pels francesos.

"La Vila de Roses el segle XVII. Detall de "Grund-Riss und Attaques der Festung". Bibliothèque nationale de France - (Ampliar)

El paper de Roses, que havia esdevingut una escala important en la navegació d'altura cap a les illes Balears, Itàlia i el nord d'Àfrica, queda ben palès també en el fet que fos triada per Pere el Cerimoniós com a punt de concentració i de partida de l'expedició militar a Sardenya el 1354.
La història de Roses va fer un tomb cabdal a mitjan segle XVI, quan es va convertir, per decisió reial, en la plaça forta marítima més important de la Monarquia al Mediterrani. Sobre les velles fortificacions medievals, es va construir el castell de la Trinitat i, sobretot, un ampli cinturó de muralles abaluardades al voltant del monestir i de la població, d'una importància estratègica fonamental en la defensa de la frontera del Rosselló i dels interessos dels Àustries al nord d'Itàlia.
La decisió reial va comportar un conflicte jurisdiccional amb els comtes d'Empúries, senyors del lloc, on obtenien importants rendes per drets de pesca i del port, que va acabar amb un acord tàcit del condomini: la jurisdicció en mans del comte, la gestió de la plaça forta en les del rei, després de fracassar un intent de permuta del comtat. L'autoritat reial va negar a Roses una excessiva llibertat municipal, que hauria entrat en contradicció amb el seu nou paper militar.

Ruïnes de l'església de la Ciutadella. 1905-1911. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

La plaça forta: la ciutadella. Porta marítima del comtat d'Empúries, amb una activitat comercial destacada, Roses oferia un port natural molt atractiu, a recer dels vents i que possibilitava una ràpida penetració a l'Empordà i a les comarques nord-occidentals de Catalunya. El monestir de Roses ja havia tingut una primitiva fortificació i la població que sorgí al seu voltant fou murallada a principis del segle XV, clar exponent de la creixent importància que adquirí.
El lloc (3) esdevingué, en el segle XVI, una base estratègica maritimoterrestre de primer ordre. Per això, el 1543 Carles I manà, durant una visita a la localitat, la fortificació de l'indret amb les tècniques llavors més modernes, per protegir-lo dels atacs dels pirates barbarescos i dels francesos.

"La vila de Roses. Sieur de Beaulieu, 1668. Les Plans, et Profils des principales Villes, et lieux considerables de la Principauté de Catalogne : avec la Carte generale, et les particulieres de chaque gouvernement. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. - (Ampliar)

A partir de 1544, amb un projecte del capità Luis Pizaño, fou construït el castell de la Trinitat, que havia de protegir la badia per l'est i el flanc oriental de la vila. El 1552 s'inicià la construcció de les potents muralles abaluardades que havien d'envoltar la població, segons projecte de l'enginyer militar Giovanni Battista Calvi un cop abandonat el primer projecte de Luís de Pizaño, que proposava una fortalesa de majors dimensions. La construcció d'aquesta gran obra de fortificació implicà el pas de Roses del domini dels comtes d'Empúries al domini reial, si no jurídicament si de forma tàcita. El sistema defensiu del golf de Roses es completava amb les torres artillades del cap Norfeu, Montgó i L'Escala.

Murs exteriors de la Ciutadella. 1911-1944. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

El setge de Roses de 1645. Font: Rosespèdia. - (Ampliar)

L’enginyer militar francès Louis-Jean-Baptiste de Joblot va projectar una reforma de la plaça militar de Roses el maig del 1707 per tal de tenir-la mès defensada des del mar. Es va construir un pont a la Porta del Mar, es van restaurar les barreres que tancaven el camí de Castelló i el del castell de la Trinitat, i es va reforçar el camí cobert. L'exèrcit de Carles III mai va assetjar la localitat de manera formal i la plaça només va veure perillar la seva posició durant un atac aliat comandat pel general baró de Wetzel el 12 de setembre de 1712.

Esborrany de carta [de Josep Aparici] referent a les taxes de la contribució de Roses. Segle XVIII. Biblioteca de Catalunya. - (Ampliar)

El seu paper militar, abans tan important, havia quedat anul·lat per la modificació de la frontera pirinenca i pel desmantellament de l'imperi hispànic a Europa, però també pels avenços en estratègia militar que convertiren en obsoletes les seves fortificacions, d'altra banda en molt mal estat. A causa de la seva obsolescència i davant la impossibilitat de defensar-les, demostrada arran d'un cop de mà fallit de la guerrilla el febrer de 1813, el comandament francès en decidí la inutilització intencionada, i foren volats el castell de la Trinitat i alguns punts de les muralles de la vila. D'altra banda, el paper militar que havia exercit Roses ja havia estat transferit a Cartagena.
Cap a la fi del segle XVIII, en un moment d'expansió econòmica afavorida per les exportacions efectuades pel port, es construí un nou raval extramurs, al nord-est de les antigues muralles, centrat en la nova església de Santa Maria de Roses. La vila vella i les fortificacions foren abandonades després de l'última invasió francesa, i el raval es convertí en el nou centre urbà de la població.
L'exèrcit napoleònic trobà encara, durant la Guerra del Francès, una guarnició a la Ciutadella disposada a resistir i que va haver de fer front a un últim setge (1808), que acabà deixant Roses en mans dels francesos fins a 1814.

Plànol de Roses i del Castell de la Trinitat. Segle XVIII. Bibliothèque nationale de France.- (Ampliar)

Les guerres dels segles XVII i XVIII. Durant els segles XVII i XVIII, espanyols i francesos, en breus períodes d'ocupació, ampliaren i modernitzaren les defenses de la Ciutadella. Sobretot a aquests darrers, i especialment al seu servei d'intel·ligència militar, es deu el bon nombre de plànols i gravats d'aquest sistema defensiu que es conserva.

Henri de Sourdis, arquebisbe de Bordeus, derrota els espanyols al Port de Roses, el 26 de març de 1641. Viquipèdia.

A la Guerra dels Segadors Roses va ser l'última plaça del nord de Catalunya fidel a Felip IV que va caure en mans de les tropes franceses, després del setge dirigit per César du Plessis-Praslin, tot i que el 1642 la major part dels soldats havien estat evacuats per via marítima per reforçar el front del sud a causa de les derrotes que havien patit les dues columnes que havien intentat socórrer el Rosselló a la batalla de Montmeló i la batalla de Lleida de 1642. Finalment, va tornar a la sobirania dels Habsburg quan va acabar la guerra i es va signar el Tractat dels Pirineus (1659).

"Roses, ville forte d'Espagne, du païs de Lampourdan, dans la province de Catalogne, située sur la Méditerranée... 1693. Bibliothèque nationale de France. - (Ampliar)

El 1693, durant la Guerra dels Nou Anys, va caure de nou en mans franceses després de només set dies de setge. La plaça va ser rendida per Gabriel de Quiñones a les tropes del mariscal Anne-Jules de Noailles, duc de Noailles. Els francesos no la van retornar fins al Tractat de Ryswick del 1697.
Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Roses va ser l’única fortalesa catalana que va romandre sota sobirania borbònica durant tota la guerra. La seva importància residia en la seva ciutadella, construïda a mitjan segle XVI, durant el regnat de l’emperador Carles I. La ciutadella constava d’un gran recinte pentagonal delimitat i defensat per cinc baluards. La població vivia dins del recinte emmurallat, que no passava de les 70 cases.

"Plan de la ville de Roses en Catalogne assiegée le 2e d'Avril par les Armées du Roy tres Ches. Commandées par le Marechal du Plessis Praslain". 29 de maig 1645. Viquipèdia - (Ampliar)

La majoria dels oficials de la guarnició de la fortalesa, que oscil·là entre els 500 i els 1.000 efectius, eren francesos des del governador del castell de la Trinitat fins a l’enginyer de la plaça militar. Entre els soldats abundaven els napolitans. A més, la seva proximitat amb els ports del Rosselló, sobretot amb Portvendres i Cotlliure, possibilitava que la plaça rebés el suport marítim francès. Mentre es va desenvolupar el conflicte, l’exèrcit de Carles III mai va assetjar la localitat de manera formal i la plaça només va veure perillar la seva posició durant l’atac aliat del 12 de setembre de 1712.
La maniobra, iniciada al voltant de la una de la matinada, va comandar-la el general imperial Wetzel, que encapçalava un cos de 2.200 combatents, mentre que 2.000 homes més restaren en alerta als afores de la vila. El contingent de Wetzel va aconseguir penetrar fins al fossat de Roses, però la guarnició borbònica va alertar el perill i va obrir foc tot dissipant els assaltants, que van fugir en retirada. La contesa bèl·:lica a l’entorn de Roses va continuar mantenint un to de baixa intensitat fins al final de la guerra.

El castell de la Trinitat. Sieur de Beaulieu, 1668. Les Plans, et Profils des principales Villes, et lieux considerables de la Principauté de Catalogne : avec la Carte generale, et les particulieres de chaque gouvernement. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. - (Ampliar)

Durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, el 1719 aguantà el setge de James Fitz-James Stuart, duc de Berwick.
El 1794, durant la Guerra Gran (1794-1795), va ser de nou assetjada per les tropes franceses i, tot i ser abastida per mar de munició i queviures per la flota espanyola dirigida per Federico Gravina, la plaça, comandada pel mariscal de camp Domingo Izquierdo, va rebre l'ordre d'evacuar la guarnició per via marítima el 3 de febrer de 1795. Els francesos la desempararen al final de juliol de 1795 com a conseqüència de la Pau de Basilea.
Aquest setge deixà en molt mala situació la vila i les seves defenses. En aquest moment es decidí el trasllat de la població extramurs, a l'àrea que actualment ocupa. Les defenses, en un estat decrèpit, de fet havien esdevingut tècnicament obsoletes ja feia temps i, d'altra banda, amb la modificació de la frontera el 1659, havien deixat de tenir raó de ser.

"El castell de la Trinitat. Sieur de Beaulieu, 1668. Les Plans, et Profils des principales Villes, et lieux considerables de la Principauté de Catalogne : avec la Carte generale, et les particulieres de chaque gouvernement. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. - (Ampliar)

La Guerra del Francès. Per la seva posició estratègica propera a França, Roses era una plaça clau per a l'abastiment dels exèrcits napoleònics. El 7 de novembre de 1808 s'inicià del setge de Roses per part del general francès Saint-Cyr, qui tancava el setge de la fortalesa, després d’un curt però intens combat, en el que varen intervenir els canons del vaixell de línia britànic HMS Excellent, de 74 canons, del capità John West, i de la canonera HMS Meteor, de 8 canons, del capità James Collins. El 8 de novembre. La població civil, unes 1.500 persones, abandonà la vila, embarcant-se en les naus britàniques.

Setge de Roses de 1808, segons un gravat del segle XIX. Viquipèdia. - (Ampliar)

Set dies més tard, el 15 de novembre, l'Excellent, i la Meteor, varen bombardejar les posicions franceses que tenien assetjada la fortalesa. El 20 de novembre, l' Excellent era rellevat per la nau HMS Fame, també de 74 canons, manada pel capità Bennet, i per la fragata HMS Imperieuse, de 34 canons, a les ordres de Thomas Alexander Cochrane, X conde de Dundonald, lord Cochrane. D'aquestes naus desembarcaren forces de miquelets per atacar les bateries imperials properes a la platja, però varen ser rebutjades amb grans pèrdues. El 27 de novembre, durant la nit, els britànics desembarcaven 200 homes del regiment de línia espanyol Borbón per reforçar a la guarnició.

Siège de Roses, 1808, carte des opérations. Viquipèdia. - (Ampliar)

El 30 de novembre, Lord Cochrane assumí el comandament del fort de la Trinitat. El 5 de desembre s’iniciaven les negociacions per la rendició de Roses. Durant les negociacions i una vegada reembarcats els seus homes, lord Cochrane va fer volar el fort de la Trinitat. La resta de la guarnició espanyola de Roses, 2.366 homes, inclosos els ferits i els malalts que podien caminar, marxaren presoners cap a França. La columna de presoners espanyols, en passar per la platja, va ser canonejada per les naus britàniques.
Malgrat la pèrdua de les funcions bèl·liques de la plaça forta de Roses a partir de 1814, amb el final de la Guerra del Francès, el control urbanístic exercit per l'estament militar es deixà sentir durant bona part del segle XIX, almenys fins a la Primera República; el 1836 encara es plantejava de fortificar la població, en un context d'enfrontaments civils en la construcció de l'estat liberal. Tanmateix, l'estancament demogràfic de la primera meitat del segle (1840: 1948 habitants) no permeté una modificació substancial de les bases urbanes divuitesques de Roses.

Vista general de la badia i la població de Roses. 1911-1944. Valentí Fargnoli Iannetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

L'economia del segle XIX. El creixement econòmic experimental al segle, fins el 1880, va ser molt important, un procés caracteritzat per una puixança remarcable del comerç de cabotatge. El port de Roses esdevingué el segon centre marítim distribuïdor de mercaderies de la costa de Llevant i el setè de Catalunya (1860 i 1900). La vida ciutadana s'enriquí amb una trama econòmica complexa, amb grans comerciants i agents empresarials, amb consignataris de vaixells i representants consulars de França, Àustria, Itàlia, Portugal o Suècia, amb fàbriques de sabó i societats de socors mutus com La Bienhechora de Obreros (1872), amb una florida de professionals liberals (notari, dos metges, dos farmacèutics, dos veterinaris...) i l'aparició d'una nova classe social proletaritzada provinent del món de la pesca, que s'articulà com la base social d'un important corrent republicà federal, el fill més significatiu del qual és Francesc Sunyer i Capdevila.
El 1844 ja es parlava de connectar ferroviàriament el port de Roses amb Camprodon, una iniciativa de desenvolupament econòmic que s'anà repetint al llarg del temps, encara que sense resultats concrets.
D'altres infraestructures varen ser una realitat: la carretera Figueres-Roses, el 1856; el far de la Poncella, el 1864, i les instal·lacions portuàries, des de 1902. El 1877 s'arribà a un màxim històric de 3.219 habitants i l'espai urbà s'hagué d'ampliar amb un eixample que acabà de donar la forma urbana de Roses fins a l'esclat turístic dels anys 60 del segle XX.

"Barques amb vela llatina en una platja de Roses. Ca. 1920. Lluís Amat i Bordes. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

El segle XX. Seguint una línia d'intervenció urbanística, l'objectiu durant el primer terç del segle XX va ser l'enderroc de les muralles, enteses com un fre al creixement urbà. Roses hauria de ser una estació turística d'alt nivell, internacional, cosmopolita i, al capdavall, emmirallada en l'Europa avançada.
La façana marítima durant les dues primeres dècades, guanyava una sèrie d'habitatges, destinats a elits locals d'arrel comercial i agrícola: són les cases Mallol, Mates, Jordà o de les Marqueses, Canals, de Ramon Rahola, de Pere Rahola, de Baldiri Llorens o de Pere Pi i Calleja. Gradualment, la població esdevingué, sota la proposta colonial de l'estiueig burgès, en un paisatge urbà plausible i cívic, la conclusió del qual va ser estroncada per la Guerra Civil.

El creuer Canarias (C-21). Font: Grup de Recerca i d'Investigació d'Espais de la Guerra Civil (GRIEGC) - (Ampliar)

Durant aquesta contesa bèl·lica es va produir el bombardeig a la badia de Roses pel creuer Canarias. Les narracions que ofereixen els qui estaven a bord del Canarías no parlen per res d'una operació de desembarcament, es limiten a presentar-nos l'atac com un simple bombardeig i valoren l'efecte psicològic de la sorpresa (4).
Les limitacions econòmiques de la postguerra imposaren un fre a la construcció privada; caldria esperar a la dècada de 1960 per comprovar com el sector de la construcció es desenvolupava sota l'empenta de la demanda turística. El règim franquista, mentrestant, intentaria superar les limitacions de l'habitatge a través d'una política de promoció de l'habitatge popular.
L'Obra Sindical del Hogar projectà una promoció el 1942, signada per Josep Antoni Coderch de Sentmenat; la Dirección General de Arquitectura, mitjançant el Plan Nacional de Mejoramiento de las Viviendas en los Poblados de Pescadores, intentà realitzar el 1945 un projecte de desenvolupament pesquer i que, al capdavall, només es concretà en el grup Lutgardo López (1959 i 1968), un seguit de blocs de pisos sense espais comunitaris i equipaments públics; el 1956 es construeix el grup d'habitatges sindicals del Camp de la Cortina, amb tupinada inclosa en la seva adjudicació.
A partir de la dècada de 1960 es concretà la ruptura definitiva de l'urbanisme nascut al llarg del segle XVIII i de les vel·leïtats de crear una estació balneàrica i amablement burgesa. S'ocupen territoris desagregats amb el nucli urbà històric, a la recerca de les millors situacions costaneres i/o muntanyesques. En aquest procés, l'antiga oligarquia agrícola troba un nou rendiment a les seves propietats rústiques, que pateixen una clara tendència baixista de les seves rendes agràries.
En el transcurs de la dècada de 1960 es planificà pràcticament tot el territori que s'ha ocupat des d'aleshores i es configura una ocupació de caràcter suburbà.

Evolució demogràfica de Roses. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497: 203 focs; 1515, 19 focs; 1553, 184 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. - (Ampliar)

---

Notes
(1) Es tractaria d'un sepulcre de corredor de cambra trapezoïdal fet de lloses de granit amb una avantcambra també de lloses de granit. Del corredor de lloses només en queden les ranures d'implantació a la roca mare. Del túmul artificial circular que el cobriria i del seu peristàlit de blocs ajaguts no en queden testimonis visibles. La seva entrada és orientada al sud-est. La seva cambra amida interiorment 3,90 m de llarg, per 3,20 m d'ample, per 2,45 m d'altura màxima. - (Tornar al text)

(2) Des del Renaixement, la tradició erudita identificà Rhode amb Roses, però no es va confirmar arqueològicament fins la dècada de 1960, quan s'excavà una ciutat romana del Baix Imperi dintre del recinte de la Ciutadella, amb nivells que arriben fins a l'època grega. El 1916-1917 hi va excavar Emili Gandia i Ortega, però els resultats restaren inèdits.
Els indicis arqueològics i textuals apuntaven a una colònia aparentment fundada pels rodis. Tant el nom de la ciutat finalment localitzada, com el seu emblema, la rosa dels rodis, que apareix al revers de les monedes que s'hi encunyaren, i la tradició escrita grecollatina, en particular, Estrabó, que al segle I aC n'afirmà una fundació ròdia i posterior transferència als massaliotes, semblaven abonar aquesta hipòtesi.
L'expansió dels rodis per la Mediterrània occidental, abans de l'hegemonia dels foceus, és molt mal coneguda. Si es tractés d'una fundació ròdia, implicaria una cronologia del segle VIII o VII aC i, tanmateix, les excavacions al jaciment de Rhode no proporcionen proves anteriors al segle IV aC. D'altra banda, algunes fonts textuals vinculen la fundació a Massàlia, i l'arqueologia ho confirma. - (Tornar al text)

(3) El nom pel qual és conegut el monument en l'actualitat, Ciutadella, fa alguns anys que ha esdevingut el terme més habitual per anomenar-lo, i ha desplaçat el més popular de Muralles. Com ha demostrat l'historiador Pablo de la Fuente, Ciutadella és un nom relativament recent, els orígens del qual cal cercar-los en la documentació francesa de finals del XVIII i principis del XIX. En concret, el terme provindria d'una total incomprensió de la història urbana de la població per part dels enginyers francesos, que en observar una fortalesa al costat d'una població li aplicaren aquest terme. De fet, no s'ha oblidar que quan es construí aquesta plaça forta (aquest en seria el terme més adequat) la població original hi quedà inclosa i no va ser fins a la seva quasi total destrucció, durant la Guerra dels Segadors, que es produí el naixement del nucli habitat exterior, l'actual vila de Roses. - (Tornar al text)

(4) Alvaro Fuentes escriu que "A las cuatro treinta aproamos la bellísima bahía de Rosas. Se tocó zafarrancho de combate. [...].
En el pueblo, la gente, al ver al "Canarias", lo tomó por marxista y se echó a la calle en manifestación con banderas rojas y republicanas. Cuando izamos la bandera nacional (símbolo de la España Grande), aquella gentuza se llenó de confusión; algunos, sin esperar, ahuecaron; pero otros, sin creer lo que veían, se quedaron en los muelles mirándonos; pero cuando rompimos el fuego sobre el "Marínero Canté" huyeron como liebres, a una velocidad de record, tomando las camionetas por asalto.
Hicimos en total 41 disparos con los cañones del 12; uno de ellos cortó de cuajo la chimenea del barco rojo, que se incendió. También se le disparó al cuartel de carabineros, agujereándole. Lástima no haberle tirado con las torres." - (Tornar al text)

---

Bibliografia
"Roses: una vila amb història", Narcís Díaz Romañach. 1991. Ajuntament de Roses. ISBN 978-84-606-0033-6.
"El final del regne visigòtic (710-725)". Jorge Sánchez Delgado. 2013. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LIV.
"La Ciutadella de Roses com a Patrimoni de l’Enginyeria. Anàlisi de l’estructura i proposta d’integració en un model de desenvolupament urbà i territorial". Carles Fatjó i Bruach. 2015. UPC Barcelona.
"Les fortificacions reials del golf de Roses en l’època moderna". Pablo de la Fuente. 1998. Edicions del Brau, ISBN 978-84-885-8954-5.
"Aigua, ciutat i territori a la Roses renaixentista". Pablo de la Fuente. 2002. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, núm. 35.
"La vil·la baix-imperial de la Ciutadella de Roses". J.M. Nolla i J. Nieto. 1980. Revista de Girona, nú 93.
"La Vila de Roses, segles XIV-XVI: aproximació a l’urbanisme, la societat i l’economia a partir des capbreus del Monestir de Santa Maria de Roses, 1304-1565". M. Pujol i M. Hamelink. 1980. Edicions del Brau. ISBN 84-8858-942-5.
"La fortalesa de Roses i els enginyers de Lluís XIV: una aportació al coneixement de la seva actuació (1693-1714)". Pablo de la Fuente. 1994. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, núm. 27, Figueres.

---

www.roses.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Roses.

---

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)