Begur. Història

Destral neolítica. Viquipèdia - (Ampliar)

Odó o Eudes I de França (860-898). Viquipèdia - (Ampliar)

Ramon Berenguer I (1023-1076) i Almodis de la Marca (1020-1071). Viquipèdia - (Ampliar)

Jaume II el Just (1267-1327). Viquipèdia - (Ampliar)

Pere III el cerimoniós (1319-1387). Viquipèdia - (Ampliar)

Escut de la família Cruïlles.

Mariner d'un vaixell pirata barberesc amb ballesta. Segle XVI. Dibuix de Francesc Riart. - (Ampliar)

El general Sir Charles William Doyle (1770-1842). Viquipèdia - (Ampliar)

La fragata britànica 'HMS Cambrian' de 40 canons, avarada el 1797. Viquipèdia - (Ampliar)

Infanteria de Marina britànica. 1808. Dubuix de Francesc Riart. - (Ampliar)

Un carrer de Begur. 1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Cala de Ses Orats. 1930. Lluís Puignau. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Carmen Amaya (1918-1963).1952. Foto Roman. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Cala Marquesa. 1930. Lluís Puignau. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Liz Taylor al film 'Suddenly Last Summer' (1959), de Joseph L. Mankiewicz, rodat a Begur. Font: Filmoteca de Catalunya - (Ampliar)

Begur

Història de Begur.

Els primers assentaments. Els primers vestigis de presència humana a l'actual terme de Begur es remunten a un assentament iber on actualment es troba el castell i que data del segle VI aC, localitzades el 1908, a iniciativa de l’historiador begurenc Salvador Raurich.
Entre 1943 i 1944, l’arqueòleg i prehistoriador Lluís Pericot va dirigir unes cates a la zona, durant les quals es van fer noves troballes de ceràmica de diverses èpoques, des de la prehistòria a l’edat moderna. Entre altres peces s’hi han localitzat una destral neolítica, ceràmica indígena, amb partícules de mica i sense ornaments, bases de petites olles, fragments de cordons i impressions, ceràmica negra, sense decoració, parts de peces decorades amb línies, d’origen ibèric, un fragment d’un got decorat amb la figura d’un cap d’una dona, en tons vermellosos, d’origen grec, i una altra peça de ceràmica greco-italiota, de vernís negre, amb el relleu de la part posterior d’un cavall. Una de les troballes més importants va ser una moneda d'Empúries de bronze, amb llegenda ibèrica, datable, segons Pericot, de mitjan segle II aC. També s’hi van trobar restes d’utensilis d’època antiga, com una llàntia paleocristiana, d’entre els segles III i VI dC.

Aiguablava. 1917. Francesc Gimeno. Museu del Prado. Viquipèdia - (Ampliar)

Begur Medieval. La primera referència documentada al terme, si bé sense anomenar Begur, data de l'any 889, en la concessió d'una possessió coincidint amb part del terme al monestir de Sant Pau de Fontclara pel rei Franc Odó. Apareix el nom de Begur per primer cop als inicis del segle XI, en relació al castell.
El primer senyor feudal de Begur, documentat el 1019, va ser Arnust de Bigurio (o Arustus) en la documentació del judici sobre el domini d’Ullastret entre els comtes d’Empúries i els de Barcelona. Més endavant, constaria com a senyor feudal Udalard Gaufred. El castell de Begur és el símbol més emblemàtic d'aquesta època, per bé que a Esclanyà també hi ha notables mostres medievals: l'església de Sant Esteve d'Esclanyà, esmentada documentalment el 1280 i el castell d'Esclanyà, conegut popularment com la torre d'Esclanyà. Des del segle XIV la vila obtingué una certa importància (180 habitants) i a mitjan segle XV, esdevingué carrer de Barcelona.

13 de novembre 1205. Ramon de Begur afranqueix Dominica a canvi de 6 sous de diner de Barcelona. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Begur a partir del segle XVI. Durant els segles XVI i XVII eren freqüents les ràtzies de pirates barbarescs a les costes de Begur; aquests episodis deixaren una evident petja en el poble; s'alçaren diverses torres per la defensa de l'invasor (1). El castell va ser destruït en la Guerra Civil catalana contra Joan II l'any 1467, però posteriorment reconstruít.
L'economia de Begur es basava tradicionalment en el conreu de cereals i olives i en la vinya. La fil·loxera posà fi a l'activitat vinícola a mitjan segle XIX. Una altra activitat important, des del segle XIV, va ser la lligada amb el corall, però a partir del segle XIX perdé importància davant de l'aprofitament del suro, que arribà a la màxima esplendor el 1880 amb 400 treballadors i 25 factories. La crisi del sector coraller, afegida a les pèssimes perspectives de l'agricultura, amb una vinya fortament castigada per la fil·loxera, obligà a molts begurencs a travessar l'Atlàntic, a la recerca de fortuna a Amèrica. Al llarg del segle XIX més de 500 begurencs van emprendre aquesta ruta, entre els quals més del 87% van establir-se a l'illa de Cuba, mentre que la resta ho feren a d'altres països americans. La petja indiana determinà la configuració arquitectònica del poble.

Sa Riera i Cala Begur. 1900. Joan Llaverias. Museu Nacional d'Art de Catalunya - (Ampliar)

Cal destacar l’església gòtica dedicada a Sant Pere i edificis històrics com el Casino Cultural o les Escoles Velles. A Esclanyà, es destaca el castell del segle XIV del qual queda només una torre i l'església de Sant Esteve. La Casa del Doctor Miret, la Casa Añó, Can Rogera i Can Pi són edificis del municipi inclosos en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
També és significatiu el nombre de construccions modernistes a la vila, bastides a la darreria del segle XIX i principi del segle XX pels anomenats indians, begurencs que van creuar l'oceà Atlàntic per anar a fer fortuna al continent americà, sobretot a Cuba. Des de l'any 2004 i a principi de setembre se celebra a Begur l'anual Fira d'Indians, que cada any té un tema central a partir del qual es fan les activitats a l'aire lliure. Finalment els nuclis costaners, en especial el de Sa Tuna, conserven cases, escars i altres edificis lligats a la vida tradicional dels pescadors que hi vivien entre el segle XVIII i el segle XX.
Durant els anys de la Guerra Civil la població de Begur va disminuir en un centenar d'habitants. La penúria de la postguerra, agreujada per la poca ocupació que oferia la fàbrica de suro Forgas, que de 700 treballadors havia passat a 90 fins a tancar definitivament les portes, provocà que l'any 1950 el cens de la població es situés en 1.005 habitants. La recuperació demogràfica es va produir gràcies a la immigració, especialment del sud de l'Estat espanyol. Moltes persones arribaven a la recerca d'un treball en unes terres revitalitzades per la progressiva arribada del turisme.

Bitllet d'una pesseta editat pel Consell Municipal de Begur, maig del 1937. Universitat de Barcelona - (Ampliar)

El castell de Begur. El castell termenat està situat en un penyal sobre el poble, on s’ubicava l’antic poblat d’origen preromà. El 1019 el senyor feudal Arnust de Bigurio participava com a observador en el procés de la causa entre la comtessa Ermessenda de Barcelona i el comte Hug d’Empúries, sobre la possessió de l’alou d’Ullastret; Hug l’havia pres per la força i Ermessenda en defensava la seva propietat. El document és la referència més antiga de la presència d’un senyor feudal i un castell a Begur. Arnust de Bigurio va ser succeït com a senyor feudal per Udalard Gaufred, que va acabar venent el castell a la comtessa Ermessenda. Aquesta va enfeudar el castell a amics i servidors seus, en el marc del seu enfrontament amb els comtes d’Empúries pel domini territorial. Entre els nobles que van tenir enfeudat el castell, hi figuren Artal Guadall, el senescal Amat Elderic d’Orís, Guillem de Bonadona, Bernat Amat i Dalmau Bernat, senyor de Peratallada.

El poble de Begur. 1897-1920. Antoni Bartomeus i Casanovas. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

El 1052 Artal Guadall tenia el castell en feu. El 1057 la comtessa Ermessenda cedí a Ramon Berenguer I i a la seva esposa, Almodis, els drets sobre el castell, i el 1059 el senescal Amat Elderic d’Oris jurà fidelitat a la comtessa Almodis pel castell. Bernat Amat, familiar del senescal, el substituí més endavant. El 1062 Dalmau Bernat, senyor de Peratallada, més endavant Cruïlles de Peratallada, jurà fidelitat a Ramon Berenguer i Almodis pel castell i el feu.
El domini dels Peratallada a Begur seguiria fins a mitjan segle XIII. La unió per matrimoni amb els Cruïlles, el 1249, va fer que els del llinatge Cruïlles de Peratallada en fossin senyors, fins ben entrat el segle XVII, de bona part dels pobles del Baix Empordà, entre ells, Begur. En tot aquest temps, el castell va ser enfeudat a diferents nobles: Berenguer de Begur (1136), Galceran de Begur (1295) o Blanca de Begur (1358).
El 1309 quan el rei Jaume II va iniciar el procés que consolidaria definitivament el domini dels Cruïlles de Peratallada sobre el feu de Begur, Esclanyà i Regencós. Jaume II va donar els drets sobre el poble i el castell de Begur a Bernat de Cruïlles, amb el títol de baronia, com a compensació per l’ajuda financera del noble en el setge d’Almeria, quan Jaume II d’Aragó i Ferran IV de Castella van iniciar una croada contra l’emirat nassarita de Granada, lluita que va portar al setge d’Algesires per part dels castellans i al d’Almeria, pels aragonesos.

Begur. Detall de 'La batalla del Ter', 1694. Beaulieu. Viquipèdia - (Ampliar)

El 1360, Pere III el Cerimoniós va vendre a Gilabert de Cruïlles la jurisdicció criminal i civil de Begur, Esclanyà i Regencós, per 20.000 sous barcelonesos, una propietat que va mantenir posteriorment la vídua del noble, Elvira de Puigpardines. Elvira es va haver d’enfrontar als habitants del lloc, el 1407, quan aquests van apel·lar al rei Pere III per obtenir la redempció del territori, a canvi de 20.000 sous barcelonesos, el mateix preu que havia pagat Gilabert. Va ser el primer intent d’adquirir la jurisdicció civil del poble, però no va tenir èxit i els habitants de Begur es van quedar sense llibertat i sense els diners entregats, que probablement van anar a finançar guerres. Van haver d’esperar 200 anys més per alliberar-se del feudalisme. El segon intent va ser el 1444, davant el rei Alfons el Magnànim. En aquesta ocasió, va ser Jofre Gilabert, baró de Cruïlles, fill d’Elvira, qui va convèncer el monarca que no acceptés la petició dels veïns, aportant 1.000 florins a les arques reials.

Piano Di Bagur In Catalogna. 1823. Camillo Vacani. Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

El 1468 les tropes franceses de Joan d'Anjou, duc de Lorena, ocupaven el castell, qui n’ordena la demolició, per eliminar la seva posicié estratègica militar. El 1481 Bernat Gilabert defensà la seva jurisdicció sobre el castell, que havia estat parcialment reconstruït.
El 1604, l’últim baró del llinatge a Begur, Carles de Vilademany i Cruïlles, va vendre els drets i la jurisdicció del castell a la universitat del poble. El castell va passar a mans municipals quan ja havia patit dues destruccions: la del duc de Lorena, i el 1694, en el context de la Guerra dels Nou Anys, per ordre del duc de Noailles. Tres segles després, l’edifici va ser demolit definitivament per ordre del general anglès Doyle. El 1908, a proposta de Salvador Raurich, l’Ajuntament construeix el camí d’accés al castell, a més d’alguns bancs i d’un emmerlat. Durant les obres, es varen fer importants troballes arqueològiques.

La presa de Begur el 1810. George Chambers (1803-40). Viquipèdia - (Ampliar)

La presa de Begur durant la Guerra del Francès a Begur. Durant la Guerra del Francès, el 5 de setembre de 1810 el vaixell HMS Cambrian es trobava fondejat davant de Tarragona, on, juntament amb la tripulació habitual de 328 homes, hi anava el general Charles Doyle. L’acompanyaven dos xabecs espanyols, l’un portant uns 60 soldats espanyols i l’altre, els canons. L’endemà a la tarda el Cambrian arribava a Blanes on tenia cita amb la fragata espanyola Flora abans de continuar plegats; es proposaven atacar el castell de les Illes Medes, ocupat pels francesos. El matí del 7 de setembre el Cambrian navegava davant el cap de Sant Sebastià. A primera hora de la tarda del dia següent, el navegava unes milles més al nord cap a les Medes. El cúter i la barcassa del vaixell es varen trametre a la riba per tal de reconèixer les defenses enemigues de les illes, però varen tornar amb informes desfavorables sobre les possibilitats d’èxit d’un intent d’ocupar les posicions franceses. El pla original doncs quedava descartat.
La decisió d’atacar Begur va ser acceptada com alternativa a l’atac a les Medes. Abans del migdia del 9 de setembre el Cambrian navegava en direcció sud i aquella mateixa tarda es varen fer els preparatius d’una escomesa a Begur. Poc després de mitjanit del 10 de setembre, tots els bots del Cambrian varen ser armats, tripulats i avarats. La composició comprenia Doyle, els soldats espanyols i els infants de marina d’ambdues fragates. El Cambrian portava de 54 soldats de marina, incloent els tinents Lawrie i Robinson, i el diari d'abord especifica que tots els marines varen desembarcar. Afegint-hi Doyle era una partida inicial de 124 homes. Cal sumar-hi també els soldats espanyols del Flora, a més dels mariners del Cambrian i potser mariners del Flora (2).

Medalla commemorativa de la recuperació per la flota britànica del general Doyle, de Begur i Palamós el 1810. Publicat a "Geografia General de Catalunya", Botet i Sisó, 1908-1918 - (Ampliar)

Varen desembarcar a sa Riera, des d'on les forces de Doyle i Fane van marxar en direcció a Begur emparant-se en la foscor i guiats per guerrillers locals. La lluita inicial hauria alertat els francesos aposentats entre Begur i sa Tuna que s’haurien mobilitzat per dirigir-se a la vila i fer cara a l’atac; en algun moment la partida dels atacants es va dividir en tres grups. L'enfrontament va tenir com a resultat la completa victòria dels atacants: abans del migdia, s’havien fet presoners 36 soldats francesos. Varen destruir una bateria de 4 canons de 24 lliures i la vila assegurada. Aquella mateixa tarda els canons de Fort Begur es varen carregar al Cambrian. A la tarda següent, l'embarcació, acompanyada del Flora, va posar-se en marxa cap al sud remolcant tres bots capturats a Begur. El general Doyle i un nombre indeterminat d’homes es quedaren de guarnició a Begur.
El 13 de setembre el Cambrian va desembarcar a Arenys de Mar els 36 presoners francesos abans de reprendre el camí, un cop més, cap al nord. El 14 de setembre, es trobava sis milles marines al sud de Palamós.

Evolució demogràfica de Begur. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 64 focs; 1515, 48 focs; 1553, 45 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

Bibliografia
"Begur". Lluís Costa i Fernàndez, 1993. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-8067-021-5.
"La batalla de Begur contra els francesos". Josep Vaquer i Catà.
"El castell, testimoni d'un mil·leni". Revista "Es Pedrís llarg", maig 2019. Begur. Número especial.
"La medalla de Bagur i Palamós". Jonathan Stark. 2009. Estudis del Baix Empordà. Sant Feliu de Guíxols, Volum 28. ISSN 1130-8524.
"Historia del Ampurdán : estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña". José Pella y Forgas. 1883. Barcelona.
"El castell, paradigma de Begur". Lluís Costa i Fernández. 1991. Revista de Girona, núm. 145.
"El castell de Begur, 1052-1604. Estudi i edició de la venda del castell a la Universitat de Begur, Regencós i Esclanyà l'any 1604". Elvis Mallorquí. 2004. Ajuntament de Begur.

Notes
(1) Encara s'en conserven quatre: Can Marquès, Sant Ramon (o d'en Caixa), Hermanac de Can Pi i Pella i Forgas.. - (Tornar al text)

(2) El Cambrian disposava almenys de tres bots: un cúter, una barcassa i una llanxa. Depenent de la mida de cadascun, el nombre total de rems hauria estat d’entre 20 i 40, és a dir, possiblement aquesta és la quantitat de mariners que van conduir la tropa cap a terra. També s’hi ha d’afegir el capità Fane i un dels seus tinents. Fane va deixar el navili amb els bots així com almenys un dels seus oficials, el tinent Benjamin Baynton (J. Vaquer). - (Tornar al text)

www.begur.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Begur.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Escut oficial de Begur.

Situació del municipi de Begur dins la comarca del Baix Empordà

Guillem fill de Bonadona jura fidelitat a Ramón Berenguer I pels castells de Begur i Palafrugell, Líber Feudorum Maior. Viquipèdia - (Ampliar)

La comtessa Ermessenda de Carcassona (ca. 972-1058). Detall del sepulcre a la Catedral de Girona - (Ampliar)

El rei Joan II (1398-1476). Viquipèdia - (Ampliar)

Carrer de Begur. 1892. Baldomer Galofre. Museu Nacional d'Art de Catalunya - (Ampliar)

Joan II d'Anjou, duc de Lorena (1425-1470). Viquipèdia - (Ampliar)

Adrien Maurice de Noailles (1678 - 1766). Viquipèdia - (Ampliar)

Mariner britànic. Unitat de desembarcament (1808). Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)

Corall vermell. L'activitat corallera va ser molt important a Begur fins al segle XIX. Imatge: Viquipèdia

Segell municipal de Begur. Publicat a "Geografia General de Catalunya", Joaquim Botet i Sisó (1908-1918).

Filoxera de la vinya (Daktulosphaira vitifoliae). Viquipèdia

Cartell de la I Fira d'Indians de Begur 2004 - (Ampliar)

Racó de Fornells i Punta des Mut. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Fornells i Aiguablava. 1930. Lluís Puignau. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

Creat: 11/07/2023