El campanar, de planta quadrada, es va construir entre els segles XII i XIII, únic bastit dels dos iniciats. Està compost per tres galeries decorades amb estil llombard. La façana és totalment llisa; no presenta cap ornament. A la dreta de la torre, que es localitza sobre l'angle nord-oest del temple, es poden veure encara les restes del campanar que mai va arribar a completar-se.
Al pilar del costat de l'Evangeli de l'absis central de l'església, una làpida inscrita indica el lloc de repòs de "part de les restes, la més important" d'Alfons el Cast, rei d'Aragó; probablement fa referència a les vísceres, que hi quedaren dipositades mentre la resta del cos es traslladà a Santa Maria de Poblet.
La sala capitular és de tres pisos, a cadascun dels quals hi ha obertures geminades d'arcs de mig punt. La columneta central d'aquests finestrals sosté un capitell trapezial sense decoració escultòrica, i damunt de cadascuna de les finestres hi ha quatre arcs llombards i una línia horitzontal superior de dents de serra.
El segle XIV es va annexionar la capella gòtica dels Rocabertí, on actualment es troba la creu processional, a l'extrem nord del transsepte de l'església, i durant el segle XV, l'església, com la resta del conjunt monumental, es va fortificar. El segle XVIII s'hi bastiren la sagristia, avui remodelada, amb decoració interior de caire barroc popular, i la capella dels Dolors, reformada el 1960.

Dormitori dels canonges. Segle XIII - (Ampliar)

Des de la nau lateral dreta s'accedeix al claustre de planta trapezoïdal, exemple remarcable del romànic del segle XII, que es cobreix amb volta de pedra de quart de canó. Els seus arcs són tots de mig punt, sostinguts alternativament per parelles de columnes i per dobles pilastres, la decoració dels capitells, amb motius florals, és austera.
Des del claustre es poden visitar les antigues dependències conventuals, com la sala capitular, coberta amb volta de canó i a la qual s'accedeix mitjançant una escala. A sobre d'aquestes dependències es localitza el dormitori dels monjos, que presenta un sostre de cairats i rajoles i es recolza en arcs ogivals de pedra escairada. Aquesta peça notable va ser restaurada l'any 1932.
A l'ala oest del claustre es localitza la capella de Sant Ferriol, que tardanament fou dotada d'un accés exterior resolt amb una portalada tardo-renaixentista. Completen aquests sector de dependències entorn del claustre: el refetor, el rebost, la cuina i el celler, que presenta una magnífica volta gòtica de creueria amb nervadures. Tot el conjunt reflecteix estilísticament els criteris d'austeritat propugnats per l'ordre del Císter.

Tomba de l'abat Rigau, fundador de la Canònica, mort el 1107. Nau de l'església - (Ampliar)

El sector abacial. Cal documentar, al segle XIV, l'expansió del monestir i la juxtaposició al recinte monàstic d'un seguit d'activitats que actualment es poden considerar civils, com ara l'hospital, l'hostal, els magatzems de queviures, i els tallers artesanals, activitats aleshores regides per l'estament religiós. Aquesta secularització culmina amb la creació del Palau Abacial i de la fortificació del recinte, que va dur a terme l'abat Girgós, al segle XV.
Aquest recinte, planejat al voltant d'un pati, és una remarcable mostra del gòtic català. El formen tres cossos de planta rectangular. La façana principal té un portal de mig punt de gran dovellatge, al damunt del qual hi ha una fornícula d'arc apuntat amb la imatge de la Mare de Déu.
A la planta noble hi ha cinc finestrals gòtics, quatre dels quals són triforats. Tots conserven les columnes i els capitells decorats amb temes vegetals. La part baixa d'aquesta façana conserva les espitlleres. L'edifici és una important obra del gòtic català i conté importants espais arquitectònics, generalment malmesos però consolidats per les últimes actuacions de restauració.

Refetor, actual sala temporal d'exposicions. Segle XIII - (Ampliar)

S'hi accedeix a través d'una sala recuperada d'un antic porxo, annexa a una estructura antiga d'ús desconegut i coberta amb una magnífica volta de perfil rebaixat; i a una altra sala que s'anomena popularment presó, per bé que cap documentació justifiqui aquest nom.
Una escala ampla condueix a la planta primera, en la que es troben les tres sales amb major interès del Palau. La Sala gran, amb finestres gòtiques i sostre pla, era destinada a l'activitat pública i social.
La Sala de la torre conserva un enteixinat gòtic i es creu que servia de cambra particular. La Sala dels arcs gòtics, que fou consolidada fa uns 20 anys, cal suposar-la formant part dels elements comuns i relligada a una cuina avui enrunada. Des de la Sala gran del Palau es desenvolupa l'escala que ascendeix a la torre i a l'actual terrabastall anomenada Sala del badiu, actualment reconstruïda per la col·locació de la coberta sobre els merlets rectangulars que coronen l'edifici.

---

Notes
(1) L'orígen dels mal anomenats camafeus segons la majoria d'autors que les han estudiat coincideixen en subratllar la seva procedència de les ruïnes d’Empúries, mentre que d'altres (Torrent, Oliva i Prat) apunten la possibilitat que aquestes entalles les portés Blanca d’Anjou des de les costes de Sicília o Nàpols, d’on ella procedia. Representen personatges mitològics grecoromans: Mercuri, un sàtir, el centaure Quiró, Apol·lo, Europa, Pomona...
El més curiós de tots representa un escabeu, l’escarabat sagrat egipci Kephry (el que arriba a l’existència, forma del déu solar), que empeny el sol irradiat, al voltant del qual hi ha la inscripció OPΩPIOYΘ IAΩAI, que s'ha traduït per Déu, llum de llums. És el símbol de la transformació i la resurrecció, perquè l’escarabat surt de les entranyes de la terra com el sol naixent). És una simbologia totalment gnòstica, vinculada als amulets que utilitzaven les dones embarassades, tot i que la invocació és totalment cristiana. - (Tornar al text)

---

Bibliografia
"Les fundacions de Santa Maria de Cervià i Santa Maria de Vilabertran en el context de la societat feudal (1053-1069)", Lluís To i Figueres - Ignasi Bellver i Sans.
"Algunes referències documentals sobre la canònica i la col·legiata de Vilabertran (1300-1835)", Josep Maria Marquès.
"El monasterio de Santa Maria de Vilabertran", M. Golobardes, 1949, Barcelona.
"Una biblioteca del Renaixement, L'inventari de la llibreria de Vilabertran de l'any 1587", Jaume Puig i Oliver i Maria Josefa Arnall. Arxiu de Textos Catalans Antics, 1982.
"Iconografia de la creu de Vilabertran", Pere Mas Negre, Judit Romeu Blanco, Xavier Ardite Ramos. AIEE, Figueres, 2008.

[Més imatges]

---

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)